dimarts, 7 de juny de 2011

Consideracions per Maco Stanchieri sobre Vallcarca i l’eventual paper gentrificador del moviment okupa, a partir de la novel.la “Emet o la revolta”, de Sebastià Jiovani (La Magrana)

Crec que vaig explicar-te que feia uns dies havia anat a la presentación de la novel.la de Sebastià Jiovani Emet o la revolta (La Magrana). De fet, en Sebastià em va convidar a ser un dels presentadors, segurament pel paper que en la trama de l’obra juga la Reina i alguns personatges que de segur et sonen. L’obra està francament bé i vaig disfrutar molt llegint-la. Els protagonistes són dos estudiants de filosofia perpetus i politoxicòmans, que viuen a un carreró de Vallcarca el 2017. Es diuen Guerau i Kosmas i, com en saben, es passen el temps fent al.lussions als clàssics de la literatura i als sistemes cosmogònics medievals, hel.lènics i cabalístic. És divertit jugar a identificar els referents cults dels que l’obra està farcida. Però el més interessant és que tots aquests elements més o menys cultivats i erudits es van combinant amb un relat quasi clàssic de novel.la negra, una mena de barreja genial de Eco i Hammett.

Però si te la recomano no és sols perquè t’ho passaràs pipa llegint-la, sinó per un motiu directament relacionat amb la teva tesi, és a dir la reforma del barri de Vallcarca. Veuràs...

Els protas del relat d’en Sebastià Jiovani, Guerau i Kosmas, desenvolupen les seves reflexions –associades a la generació d’una mena de nou Gòlem– aliens als canvis urbanístics i socials que es produeixen al seu voltant i que tu coneixes bé. La geografia de l’obra es desenvolupa en dos escenaris contigus, el marc comú dels quals és aquesta Barcelona “top model” que van venent por ahí i que és, com saps, la mort de la ciutat popular i el triomf final d’una ciutat tota ella poder i diners, disciplinada, submisa i en venta. Un d’aquests dos escenaris és Gràcia, ja farcida de comerços, bars, restaurants i sales d’art –per cert, idèntiques a aquella en la que se celebrava la presentació– del tot dominats per tota mena de gent exquisida: gent creativa, moderna, erasmus..., és a dir gent guai... De l’altra, a sobre, a partir de Lesseps, està Vallcarca, en fase de col.lonització però on també sobreviuen i resisteixen diversos col.lectius insubmisos, de banda de un seguit de personatges singulars, com ara un ex-enginyer agrònom i ex-botiguer polonès, una colla de sonats entranyables anomenats Surfing Sirles i un antropòleg escèptic i entusiasta que és difícil creure que pugui existir en l’actualitat.

Doncs bé. Vull que et miris la novel.la i pensis en aquest contrast que presenta entre Gràcia i Vallcarca i li donis voltes a la possibilitat que la relació entre aquests dos universos que voldríem antagònics fos més aviat, i malauradament, no sols de contigüitat, sinó també de continuïtat.

M’explicaré. D’una banda tenim aquest registra que tens ben localitzat i que és una variant del discurs de la necessària higienització de barris a reformar, que consisteix en insistir en senyalar la presència d’elements indesitjables del que un sector s’ha d’alliberar i que són en bona mesura induïts i fins i tot injectats per part de la pròpia administració municipal de cara a que els propis veïns acabin demanant la reurbanització que es preparava per a ells.

      Sobre aquesta qüestió hi ha diverses coses que s’han publicat sobre el Raval que t’interessaran i sols has de canviar les variables “prostitutes” o “immigrants” per “okupes”. Mira’t Garry McDonogh, "Discourse of the City. Policy and Response in Post-Transitional Barcelona", a S. M. Low (ed.), Theorizing the City. The New Urban Anthropology Reader, Rutgers University Press, Londres 1999, pp. 342-376; Joan Guillamon, “La geografia del risc i la ciutat”, en Horacio Capel (ed.), Habitatge i conflicte a la ciutat catalana, Ajuntament de Tàrrega, Tàrrega, 1996, pp. 59-70, i P.J. Da Silva, “Raval en (des)construcción. La importancia de las imágenes periodísticas en la comprensión de un plano urbanístico: la Rambla del Raval”, que és de les actes del congrés de la FAAEE del 2002. Tinc el cd amb les actes; si vols te'l passo. T'adjunto l’article de Garry McDonogh, “The Geography of the Evil: Barcelona’s Barrio Chino”, Anthropological Quaterly, LX/4, pp. 174-185.

      Però el que saps que m’obsessiona i veig que estàs en condicions de ratificar-ho empíricament, és aquesta mena de doble funció que te la presència de mogudes radicals en els processos de transformació urbana, una mica en la línia del que hem anat parlant sobre el que seria en el teu cas una mena de lògica esquizofrènica i aparentment contradictòria del paper que juga la presència d’okupes en un determinat sector urbà en procés de mutació morfològica. D’una banda està clar que són un factor que alimenta les retòriques estigmatitzadores d’un barri, en tant se suposa que és un element de deteriorament que, com en d’altres casos, podem pensar que és injectat maliciosament per la pròpia administració municipal, encara que sigui a través de la política de deixar fer i provocar així el malestar dels veïns “d’ordre”.

            Però, al mateix temps, no deixo de donar-li voltes al paper que igual sense voler estar jugant en ordre a reconèixer l’atractivitat, si em permets el neologisme, d’uns determinats sectors de la ciutat. És com si fossin l’avançadilla radical i hipercrítica d’una classe mitja que ja s’ha fixat, per així dir-ho, en un determinat barri, l’ha “descobert” i decideix col.lonitzar-lo. Aquesta funció d’autèntics pioners dels okupes no m’estranyaria que també fos present en d’altres zones que estem estudiant, com és el cas de Bon Pastor i la Colònia Castells i m’agradaria saber que en pensen del tema n’Stefano i en Marc. Parlaré amb ells.

            De totes formes, aquesta intuïció no és gens original. Que els okupes vindrien a ser una mena d’ala radical d’allò que diuen la classe creativa ja ha estat plantejat d’alguna forma per alguns autors. Mira de llegir coses al respecte i mira a veure si pots lligar caps en el cas de Vallcarca. Així, hi ha hagut autors que s’han referit a aquesta mena de presència com una autèntica “gentrificació marginal”, que no seria sols símptoma, sinó quasi requisit de gentrificacions “normals” posteriors, a càrrec de la burgesia assalariada. Mira l’article “Gentrification' and Desire”, de Jon Caulfield a Canadian Review of Sociology and Anthropology, Vol. 26, 1989. Com tota la resta de referents, aquest article està a la xarxa.

En aquesta mateixa línia d’advertir la tasca perversa encomanada a moviments cultural alternatius i radicals, també tens el que ha escrit Sharon Zukin a “Gentrification: Culture and Capital in the Urban Core”, Annual Review of Sociology, Vol. 13. (1987), pp. 129-147.

També és important Gentrification, un llibre de Loretta Lees, Tom Slater, Elvin Wyly (Routledge) on també en parla del tema. Indispensable és tot el treball de Richard Lloyd  sobre la “neobohemía”. Tens el llibre Neo-bohemia: art and commerce in the postindustrial city. New York: Routledge i l’article "Neo-Bohemia: Art and Neighborhood Redevelopment in Chicago" Journal of Urban Affairs 24:5 517-532. 2002. Recorda que, tret del Gentrification, tota la resta de materials els trobes fàcil i gratis a internet. Ah, i no t’oblidis de Les ciutats creatives, de Richarch Florida, que el trobes fins i tot en català (Columna). I una darrera cosa: goita fins quin punt Vallcarca, tal i com la dibuixa la novel.la amb que arrencava, Emet o la revolta, s’hi sembla a la idea de “zona de frontera” de la que parla en Neil Smith a The New Urban Frontier (Routledge). Aquest llibre el tinc en pdf. Te l’adjunto.
            



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch