divendres, 2 de maig de 2014

"Barcelona: el sòlid i el viscós". Darrer apartat de la conferència pronunciada a la Harvard University el 22 d'abril de 2004

Versió catalana del darrer apartat de la conferència pronunciada a la Harvard University el 23 d’abril de 2004, invitat pel professor Brad Epps. El text sencer va ser publicat més tard per la Catalan Review, núm. 24 (2005), pp. 13-52.

BARCELONA: EL SÒLID I EL VISCÓS
Manuel Delgado

La trama viària de tota ciutat pot ser objecte d’apropiació per part d’uns usuaris—els simples vianants—que poden fer d’ella alguna cosa més que un sistema de passadissos per anar i tornar de compres o a la feina.  Les coalicions de vianants que duen a terme operacions diagramàtiques per determinats carrers i places atorguen d’aquesta manera un valor afegit als escenaris de la seva vida quotidiana que, de sobte, esdevenen els elements d’un llenguatge col·lectiu utilitzat per qüestionar els poders hegemònics a la societat.  El carrer veu reconeguda d’aquesta forma la seva condició d’autèntica institució social al servei d’una democràcia participativa que aprofita la mínima oportunitat per exercir-se, a les bones o—si es veu obstaculitzada per emergir—a les dolentes.  És el carrer, en efecte, on les mobilitzacions i els moviments socials ho són al peu de la lletra, és a dir on les agitacions socials prenen cos—també en un sentit literal—i es converteixen en fluxos humans que ocupen un espai que es veu convertit d’aquesta manera en el que en principi ja era: públic, és a dir accessible a tots per finalitats que no han de ser per força sempre submises i col·laboradores.

Aquesta Barcelona de què hem parlat és aquella en què encara a hores d'ara sobreviu un vell esperit de rebel·lia i desconfiança envers els poderosos.  D’aquesta ciutat res en saben—no volen i no poden saber—els responsables de la seva concepció i gestió en tant que “model”.  Són aquests els que han fet que Barcelona retorni als mateixos postulats monumentalistes i grandiloqüents de l’arquitectura de finals del XIX i de l’arrogància projectadora del racionalisme; a la teatralitat barroca que extreu dignitat de la seva autoexhibició permanent; a la ininterrompuda usurpació capitalista de la ciutat, expressada, com sempre, en clau d’especulació massiva, terciarització, i posta al servei dels requeriments de la tècnica i del mercat; desdeny per solucionar—avui ni tant sols per alleugerir—l’endèmic problema de l’habitatge; la idea fixa de colonitzar d’una vegada per totes les zones de la ciutat  que es resistien al deure de transparència; una arquitectura cada cop més espectacularitzada, ansiosa d’impactes visuals fàcils, que s’estima per damunt de tot allò que és banal; un dirigisme absolutista cap a les pràctiques reals dels ciutadans, que es voldrien veure fiscalitzades i monitoritzades, i l’espontaneïtat de les quals es contempla com un perill a exorcitzar; l’arquitecturització sistemàtica de la totalitat de l’espai públic i el projecte de convertir els seus usuaris en consumidors; la tematització de la ciutat, la proliferació dels simulacres i la festivalització del temps urbà; i finalment la condemna als sectors socials més desfavorits a viure l’exclusió del ple dret a la ciutat.

Protesta contra la repressió policial a les portes del Parlament de Catalunya, el 10 de març de 1999. Fotografia de Mireia Comas
Enfront d’aquesta voluntat de convertir l’espai urbà en un escenari sota control, monitoritzat, adient als interessos d’aquells que creuen posseir-lo, les multituds que han ocupat els carrers en certs moment àlgids de la seva història—també recentment—han posat de manifest, un cop més de manera inequívoca, perquè pot servir i de qui és sempre, en darrera instància, el carrer.  La vida urbana ve a semblar-se a un magma autoorganitzat, un plasma en condicions d’esdevenir qualsevol cosa en qualsevol moment.  No es deté; no es pot detenir; no en sap.  Troba en l’oscil·lació permanent una font, paradoxal si es vol, d’estructuració.  Enfront d’aquesta massa d’esdeveniments que es neguen a cristal·litzar, l’urbanisme sovint sembla que pretengui orientar les percepcions i les conductes tant dels grups com dels subjectes psicofísics.  Per a molts urbanistes el destinatari de les seves intervencions ve a ser com una massa passiva que es plega submisament als seus designis.  Ara bé, més enllà dels projectes dels urbanistes, hem vist com són els practicants de la ciutat, els transeünts, els qui creen un univers polièdric, fet de moviments regulars o espasmòdics, moleculars o massius. 

A les acaballes del segle XX i als primers anys del XXI, les riuades humanes que van ser vistes fluent pels carrers de Barcelona, cada any per primavera, ens demostren en el pla de la gran història el que l’activitat ordinària, dispersa i difusa de les munions quotidianes, ja ens havia posat de manifest: que l’urbà no és res més que una tasca que la societat fa sobre si mateixa, fent-se i desfent-se sense descans, però de la qual mai li és donat a ningú veure-hi el resultat.  Des del punt de vista del polític o del planificador, la ciutat és pensable, fins i tot somniable; al contrari, l’urbà en realitat és inintel·ligible: diu masses coses com per a què s’entengui alguna o per a què el conjunt aparegui com un tot coherent.  Estructuralment, formalment  i funcionalment la ciutat pot ser prevista; l’urbà, en canvi, no.  L’urbà és, per principi, una articulació indefinida i irregular, els moviments de la qual són impredictibles.  És una trama interminable de diagrames, d’esquemes en filigrana, de mapes inconcebibles, generats sobre la marxa pels desplaçaments quotidians o excepcionals dels simples passants.  Encara no s’ha fet prou per pensar seriosament qui són i què es pot esperar d’aquesta munió de cossos sense nom ni biografia que es belluga pels carrers. 

          La historia de la Barcelona del darrer segle i mig no ha estat sinó la d’un dilatat episodi d’aquesta lluita a mort entre la ciutat concebuda i la ciutat practicada, entre la polis i la urbs, entre la socialització i la politització, entre l’estabilitzat i el magmàtic.  Sabem que la ciutat no es redueix als intents d’absorció constant de que és objecte per part de tota mena de sistemes de territorialització i codificació; la ciutat és també—és sobretot—les energies sense forma que la recorren i que aprofiten la mínima oportunitat per reinstaurar un estat al mateix temps inicial i permanent de l’urbà com a desterritorialització i descodificació.  És un camp de força, de tensions i distorsions, de desintegració del fix en una agitació interminable; és el viscós, filtrant-se per entre els intersticis d’allò que semblava sòlid i desmentint-ho.


Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch