dijous, 30 de juny de 2011

Article del camarada Secretari General del PCC, Joan Josep Nuet, i una breu consideració personal sobre el paper dels i les comunistes al moviment 15M

El camarada secretari general del PCC, Joan Josep Nuet, va publicar al seu bloc aquest article el proppassat 16 de juny, l’endemà dels incidents davant el Parlament i abans de la gran manifestació del 19 de juny. Tot i no ser de total actualitat, crec que és un bon testimoni de com l’esquerra històrica, estant prenent consciencia del valor del que està passant i com cal sumar-s’hi amb entusiasme i humilitat, aportant el nostre punt de vista –crític si és de menester– i sobre tot el millor de la nostra experiència.
Permeteu-me afegir que és una pena que hagi costat tant percebre la urgència de entendre i incorporar-se a les noves formes que estava adoptant la lluita social. En qualsevol cas, sigueu ben rebuts, camarades que fa uns dies corríeu a la Plaça Catalunya per adherir-vos incondicionalment al moviment dels indignats. Els i les que ja hi érem us donem la benvinguda. Fa temps que us hi esperàvem.


INDIGNAR-SE I FER POLÍTICA
Joan Josep Nuet i Pujals

El Conseller d’Interior del Govern de la Generalitat, Felip Puig, pensa avui que ha matat dos pardals d’un tret; per una banda ha donat un pas de gegant per criminalitzar el moviment de protesta del 15-M, gràcies a les accions de grups violents que li permetran mantenir el discurs que ja estava manifestant feia setmanes, però el 27-M a la Plaça de Catalunya li va sortir el tret per la culata. Per altra banda, ha aconseguit que el focus mediàtic es concentri en les accions violentes i no en els motius d’indignació per l’aprovació per part de la dreta de CiU i PP dels pressupostos de les retallades.
Feia temps que s’intentava per part de CiU, PP i sectors del PSOE situar fora d’òrbita el moviment del 15-M, i era un tema de temps que es desplegués tota la força mediàtica per atacar-lo acusant-lo de tot el contrari de les seves pretensions, de violent i antidemocràtic.
El moviment, com tothom sap, és plural i segueix pautes incomprensibles per als partits que volen amotllar-lo als paràmetres del joc parlamentari. Això és a causa de diversos factors, com per exemple:

1.    Tota una generació de gent jove que nodreix el moviment ha socialitzat de forma molt diferent a les anteriors generacions la seva inclusió social, sense feina o en condicions de precarietat extremes sense estabilitat laboral, amb profunds desajustaments entre la seva formació i un mercat laboral precari que ofereix treballs sense qualificació i mal remunerats, altes taxes de fracàs escolar.
2.    Un empobriment de la democràcia real amb un sistema de bipartidisme i llei electoral construïts a la transició per impossibilitar canvis polítics i socials de transformació.
3.    Un sistema representatiu dominat per aparells professionals de partits.
4.    Un desplegament de la corrupció en un encaix entre un sistema productiu especulatiu i un sistema polític al seu servei, una política al servei dels interessos econòmics oligàrquics i especulatius.
5.    Una bombolla immobiliària que ha especulat amb l’habitatge fent-lo esdevenir un bé de canvi i no un bé d’ús social.
6.    El sistema oligàrquic i especulatiu ha provocat la crisi i no assumeix cap responsabilitat per això, al contrari, vol pivotar les solucions per incrementar encara més els seus guanys.
7.    El sistema polític i parlamentari es doblega davant les decisions especulatives (emmascarades amb els mercats) i substitueix els suports democràtics per decisions no democràtiques.

Amb tot això, el còctel del 15-M està servit i l’esquerra del nostre país no té gens fàcil reconnectar amb aquesta nova manera de participar críticament en política, si a sobre s’observa aquest moviment amb els ulls de la vella política (encara que sigui la vella política d’esquerres) llavors es fàcil que ens trobem en la tessitura aquella de què “ens veuen també a nosaltres com a part del sistema”.

Els fets del Parlament
Crec que part del moviment s’ha equivocat, no és correcte impedir que els diputats i diputades del Parlament puguin accedir a l’hemicicle. El sistema parlamentari, com ja he assenyalat anteriorment, té deficiències i ha de ser criticat, aquesta és una vella premissa que Marx va assenyalar amb rotunditat, la democràcia real va més enllà del sistema parlamentari que, en aquest moment de crisi, funciona menys democràticament que mai, però, vigilem ja que sense alternativa popular, d’esquerres i democràtica podríem coincidir amb postulats totalitaris o feixistes, la democràcia que tenim pot anar a pitjor, per desgràcia.

Per altra banda, amb aquesta forma d’enfocar l’acció caiem en la trampa de tractar totes i tots els polítics com a iguals, i això només reforça el populisme/feixisme del PP, Plataforma x Catalunya o d’altres, que amb la seva corrupció, xenofòbia i demagògia volen desprestigiar la política, o sigui, que aquesta nova generació de gent jove no participi i arribi a cansar-se i pensar que com que tots i totes són iguals no hi ha alternativa política.
És cert que el 15-M crida que l’alternativa són ells i elles, però no ens enganyem, aquesta alternativa s’ha de construir i donar-li forma organitzativa per poder tenir continuïtat i capacitat de lluita regular. No volem una bona batalla, la lluita ha d’esdevenir permanent, no els aturarem només amb una bona acció mobilitzadora, cal seguir lluitant molt de temps.

L’esperit del 15-M és democràtic i d’acció pacífica
Protestar davant el Parlament en contra de l’aprovació d’uns pressupostos de retallades aprovats per CiU i PP és un dret democràtic; empènyer, pintar i escopir diputats o d’altres ciutadans no ho és. El moviment, a través de diversos comunicats, ja s’ha desmarcat totalment d’aquestes accions. 
El paper dels partits d’esquerres és minimitzar la violència, condemnar-la i no participar en la criminalització del moviment. El paper dels partits d’esquerres és participar en el moviment i fora del moviment en l’acció política i social fent pedagogia i cercant la confluència.
El paper dels partits d’esquerres és seguir reforçant la mobilització sindical, veïnal, dels hipotecats i del 15-M. Totes aquestes lluites són necessàries. 
Els partits d’esquerres han de saber que si la muntanya no va a Mahoma (o té dificultats per fer-ho o ho fa amb parcialitat), Mahoma ha d’anar a la muntanya. Avui, indignació és política i política ha de ser indignació. Fa pocs dies, l’Alcalde d’Olesa de Montserrat deia al ple de constitució de l’ajuntament, en prendre possessió del seu càrrec, que serien un “Ajuntament indignat”. Prenguem nota, la indignació (per sort) està aquí per quedar-se, ja no és possible projectar política de transformació d’esquena a aquesta situació, ja que la crisi i la resposta ciutadana ens han assenyalat que de les places Tahir en neixen nous parlaments.

[La fotografia és d'abans d'ahir i correspon a una acció de protesta del KKE, el Partit Comunista Grec, al Partenó d'Atenes. Està agafada de forocomunista.org]





Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch