dijous, 26 de maig de 2011

Missatge obert als i les camarades de les cèl.lules Ramon Casanelles i Marina Ginesta del PCC, a propòsit d’unes declaracions del secretari general del Partit sobre el moviment 15M



Benvolguts i benvolgudes camarades: 


Acabo de llegir les reflexions que el nostre camarada secretari general, Joan Josep Nuet, a propòsit, entre altres qüestions, del moviment 15M (http://www.nuet.cat/). Em semblen d’allò més pertinent i les subscric. No podem restar indiferents a una de les més importants mobilitzacions populars que ha conegut el nostre país als darrers anys, la naturalesa singular de la qual està bé que ens porti a una reflexió sobre certes noves formes d’acció política de les que estem sent testimoni i també actors.
La pena és que defensar la importància de no ser indiferents a aquestes expressions de desafecció envers el capitalisme i la pseudemocràcia que patim és el que, fins fa un mes, ens costava a alguns que recaigués sobre nosaltres l’acusació o la sospita de ser el que la premsa anomena “antisistema”, oblidant que els comunistes som antisistema “d’ofici”, d’entrada i per definició. Però és cert que reclamar la importància de dialogar i col.laborar amb els anomenats nous moviments socials ens ha costat moltes incomprensions i desconfiances al si del propi Partit.

És en aquest context que em permeto recordar-vos el que vàrem plantejar des de la nostra cèl·lula en aquest sentit al XIIè Congrés del Partit, el gener de l’any passat, unes propostes que per nosaltres eren centrals, però que, si no recordo malament, no es van tenir en compte en absolut per l’elaboració del document final. Segur que us en recordeu. El text es titulava “El paper de l’acció cultural en la recuperació de la iniciativa política”. El seu punt 2 es deia  “Noves i velles formes d’acció política” i, demanant una redefinició de la nostra idea de “front d’esquerres”, deia el següent (si us plau, fixeu-vos en quina mesura s’anticipava al que ara tothom està proclamant i que va ser completament ignorat en el seu moment).


            Hi ha dos factors que han de merèixer una consideració central a l’hora d’analitzar la realitat social i el paper cultural dels comunistes al seu si. Una d’elles és òbviament la situació de crisi generalitzada del sistema capitalista i les seves conseqüències: a nivell internacional, la recomposició de l’imperialisme i l’aparició de forces emergents que busquen alternatives de vida i de govern no capitalistes; a nivell europeu, la construcció d’un nou model d’estat al servei de l’oligarquia financera, la modificació de les estructures de producció energètiques i l’igualament a la baixa de les condicions de vida i treball de la majoria de les persones. Al costat d’aquest, l’altre element determinant del moment actual és la forma que estan adoptant un nombre important de mobilitzacions socials que impugnen totalment o en part el sistema polític, social i econòmic que patim. Aquestes mobilitzacions es produeixen sovint –seguint una tendència que no apunta sinó a generalitzar-se– sota el signe del que s’ha coincidit a anomenar “postpolítica”, en referència a dinàmiques protagonitzades per actors individuals i col·lectius la identitat dels quals no està mai establerta plenament d’entrada, sinó que es modula en el transcurs de les lluites concretes en què estan implicats.
            En un marc també definit per la creixent despolització de les majories socials i els estralls produïts pel desprestigi de la política professional i de partits, un bon nombre de conflictes socials al nostre país i a d’altres han estat d’aquesta naturalesa. Moviments de classe, antibel·licistes, feministes, solidaris, estudiantils, etc., que han convocat sovint milers de persones, han estat organitzats, convocats i dirigits per instàncies organitzatives estructurades provisionalment –quasi sempre de caire assembleari–, sense plantejaments ideològics clars i amb fites d’índole exclusivament conjuntural. Són d’aquesta naturalesa la majoria del que es coneix habitualment com a “moviments socials”, corrents d’opinió i acció col·lectiva basats en acords sobrevinguts entre subjectes que mai no renuncien a la seva singularitat com a persones individuals que no volen ser representades per ningú que no siguin elles mateixes. 
Aquest context, en bona mesura nou –si més no en aquests nivells d’intensitat i generalització– obliga els comunistes a una adaptació urgent tant de la seva necessitat de difondre les seves teories i iniciatives com de la seva vocació dirigent amb relació als combats socials. Això implica revisar, i al mateix temps vindicar, els vells principis d’acció basats en l’agitació i la propaganda són, segons la clàssica definició leninista, les dues eines fonamentals d’expansió de les idees revolucionàries. L’objectiu d’ambdós estils d’actuació no és cap altre que el d’organitzar als sectors més conscients de la societat per aconseguir portar a terme un procés que prengui als capitalistes el control de l’Estat i instauri una autèntica democràcia. 
         En aquest sentit, entenem democràcia com poder popular, culminació d’un procés de aprofundiment i increment a tots nivells de la capacitat d'intervenció sobre l'activitat social de les classes subalternes, és a dir de la majoria, mecanisme socioeconòmic a través del qual es posen límits i s’acaben suprimint els privilegis de les classes fins aleshores dominants i s’atorguen possibilitats de control polític a les classes dominades, justament per a que deixin de ser-ho. En aquesta direcció, remarcarem les vegades que calgui que l’organització i l’estructuració sòlida de les lluites i dels lluitadors –els grans dèficits que comporta l’hegemonia actual de la postpolítica– són els objectius principals de tota forma d’agitació i propaganda, un element del qual malauradament ens oblidem sovint a l’hora de considerar el nostre paper respecte als mitjans de comunicació, entesos en un sentit ampli, és a dir com a vehicles per a la difusió d’idees i propostes.
Un dels objectius fonamentals d’aquesta activitat política –centrada en l’actualització dels instruments clàssics de l’Agitació i la Propaganda– no pot ser altre que continuar avançar a favor de la unitat en la lluita contra les condicions de vida i de treball que una minoria l’imposa a una immensa majoria de persones. En aquest ordre de coses, el vell anhel d’un Front d’esquerres continua en vigor, entès sempre com un procés que ha de tenir la ratificació de l’experiència, amb concrecions per a cada moment de la lluita de classes i un horitzó que és la construcció d’una societat de persones iguals, la derogació de la propietat privada, el socialisme i el comunisme.
            El programa del Front d’Esquerres no pot ser lineal en cadascun dels terrenys que ha de desenvolupar-se ja que el terreny econòmic, social, electoral o cultural les formes de dominació del capitalisme es concreten de formes diferents i en estadis diferenciats. Això és el que imposa una nova versatilitat a l’hora d’establir aliances. Algunes són ben conegudes i caldria insistir-hi. Tenen com a escenari l’àmbit sindical, amb la seva perspectiva d’una central obrera única, capaç de fer front a la crisi capitalista, o el de la política parlamentària, en la línia d’impedir la consolidació de bipartidisme i establir vincles tàctics amb l’esquerra reformista. Però també és fonamental entendre que l’articulació d’un front d’esquerres no pot prescindir d’instàncies socials i polítiques que coincideixen amb els comunistes per la seva impugnació frontal del capitalisme i que moltes vegades deliberadament se situen fora del marc de l’anomenada democràcia representativa, el descrèdit de la qual no ha fet sinó créixer en els darrers trenta anys.
Aquest seria precisament el cas d’un bon nombre d’aquests moviments socials que acabem de definir com a característics de la postpolítica. Objectiu final: constituir l’anhelat front d’esquerres, però sota la forma d’una esquerra unida, alternativa, però sobre tot anticapitalista, capaç d’aglutinar totes les organitzacions anticapitalistes, però també totes les energies desorganitzades i fragmentàries que duen a terme accions crítiques contra el sistema econòmic i polític dominant i que s’arrisquen a perdre les seves iniciatives i els seus èxits en el no res si no les oferim un eix organitzatiu i programàtic estable i durador.

            Jo crec  que aquest text te una important dimensió anticipatòria del que està passant ara mateix a tantes places de l’Estat espanyol, algunes de ben properes. Ja sé que ens està malament dir-ho, però és veritat: teníem raó. La nostra demanda d’adaptar el concepte de Front d’Esquerres als nous estils d’actuar en política ara es demostra incontestable i convindria preguntar-nos perquè les intuïcions i propostes que vam fer en el seu moment no van tenir el mínim efecte i van ser absolutament ignorades, com si fossin una mena d’extravagància estranya que no mereixia ser considerada seriosament.
            De totes formes, el que importa és que n’hem pres consciència i hem convertit aquesta claredat en implicació política directa i inequívoca. La presència a les acampades de tants i tantes camarades és la prova que continuem estan on ens pertoca, al nostre lloc, que és al carrer i amb la gent.
            Salutacions comunistes.

Manuel Delgado

[La fotografia és de Susana Vera i està pressa de http://m.theatlantic.com/infocus/2011/05/a-defiant-spanish-revolution/100070/]



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch