dijous, 5 de maig de 2011

ESCOPOFÍLIA - Sessió del 5-5-2011

Bé, aquesta sessió la comencem amb un altre del contes d’una peli que vam passar l’any passat, una cosa prodigiosa titulada KWAIDAN, de MASAKI KOBAYASHI (1964). El seu títol en espanyol va ser “El más allá” i són quatre històries de fantasmes d’una bellesa extraordinària, basades en contes de Lafcadio Hearn. La que vam veure –no sé si us en recordeu– va ser “Kurokami”, “La cabellera negra”. Ara li toca a CHAWAN NO NAKA, “La tassa de te”. Li agraeixo a la Maria Pons que m’hagi ajudat a la transcripció del títol.
Vaig explicar-vos el mes passat que havia descobert uns cd’s que havia portat de Bolívia l’any 2002 i que no sabia que contenien perquè no els podia obrir. Ara que he trobat la forma descobreixo que és un tresor. Hi ha moltes coses, entre elles un seguit de vídeos realitzats per INDYMEDIA ARGENTINA sobre la revolta popular contra el corralito, el desembre de 2001. Són uns quants documentals potentíssims. Us en passo un: ARGENTINAZO. COMIENZA LA REVOLUCIÓN, d’uns 20 minuts, amb imatges realment impressionants. En aquest cas no he tocat el muntatge original o sigui que els veureu tal i com van ser editats. He mirat i he vist que no són a la xarxa, o sigui que són estrena total.
L’any passat es va estrenar CARACREMADA, la primeta peli de LLUÍS GALTER, sobre el maqui anarquista Ramon Vila. La història comença quan la CNT decideix, al 1951, abandonar la lluita armada i deixa penjats als guerrillers llibertaris que quedaven –Quico Sabaté, Marcel.li Massana i ell, en Caracremada–. Us proposo els darrers deu minuts, quan la Guardia Civil el mata en una emboscada. La peli està realment bé. Una aposta formal molt agosarada amb un resultat força interessant. S’ha de veure sencera.
Després, què tal i us presento la millor pel.lícula de FRANCIS FORD COPPOLA. Bé, no sé si la millor, però si la més profunda, la més complexa i carrega d’implicacions i la més inquietant. No sé si l’heu vist: THE CONVERSATION, del 1975. És d’un detectiu especialitzat en vigilàncies sonores, per així dir-ho, que rep l’encàrrec de captar una conversa que manté una parella en un lloc públic. El que diuen és completament anodí, però el protagonista, el detectiu –genial GENE HACKMAN— se n’adona que hi alguna cosa estranya i especial, perquè darrera la cinta que ha enregistrat hi ha tota una moguda que india que el que diuen ha de ser per força especialment delicat i perillós. Tota la història –fins el desenllaç, que no us destriparé– és les voltes que li dóna el detectiu intentant desentrellar què dimonis contindrà aquella xerrada aparentment insulsa. Una peli per a reflexionar sobre una cosa en la que insisteixo sempre al taller d’etnografia, que és l’important que és tot allò que semblaria a primera vista sense importància.
La meva filla Cora, la que estudia cinema, m’està posant al corrent de meravelles que no coneixia. Què maco això que la teva filla et descobreixi coses d’una bellesa insospitada i desconeguda. Ho fa per filons, per així dir-ho. Ara, per exemple, està passant-me tot el filó RUBEN MAMOULIAN. Ja coneixia coses seves i de fet fa poc passaven “Jenny”. Però el que m’està ensenyant són les coses que fa a principis dels sonors, una de les quals voldria compartir: LOVE TO NIGHT (1932). Us passo la primera seqüència, que haurien de veure els amics del grup de treball Ciutat Sonora de l’ICA: com sona una ciutat quan es desperta. Al.lucinareu.
Tenim dues necrològiques: ELIZABETH TAYLOR i el director SIDNEY LUMET. Com a homenatge, he pensat en una seqüència de CLEOPATRA, de Josep L. MANCKIEWICZ (1963) –he pensat en l’entrada a Roma– i, de Lumet, DOG DAY AFTERNOON, “Tarde de perros” (1972). Us passaré la seqüència inicial i quan AL PACINO recorda a crits la matança del penal d’Attica, a Nova York, amb 39 morts i més d’un centenar de ferits, com a conseqüència d’una protesta per l’assassinat a una altra presó del líder negre George Jackson.
Després una cosa política. Una seqüència de MEMORIAS DEL SUBDESARROLLO, de TOMÁS GUTIÉRREZ ALEA (1968), en la que hi ha una reflexió molt pertinent sobre la interrelació entre els diferents nivells de la brutalitat capitalista, del que assumeix l’intel.lectual fins la que aplica el torturador.
Ja sabeu el que em fascina el sufisme. Doncs, a veure si us encomano l’interés, us passo una cosa que em va recomanar una noi de classe d’Antropologia Religiosa. És una coproducció tunesino-iraniana. Preciosa. Es diu BAB'AZIZ, i la va dirigir NACER KHEMIR (2005)
I per acabar i empalmar amb la cosa festiva, algunes seqüències d’una comèdia de FRANK TASHLIN del 1956, amb una de les vamps de l’època, la gens discreta JAYNE MANSFIELD: THE GIRL CAN'T HELP IT (1956), on, com aquell que no vol la cosa, van apareixent monstres diversos: FATS DOMINO, THE PLATTERS, THE TREINERS, EDDIE FONTAINE, GENE VINCENT, EDDIE COCHRAN, LITTLE RICHARD... Una peli que no es va estrenar comercialment mai a Espanya i de la que incomprensiblement sols hi ha al youtube el número que canta Little Richard, que, com és obvi i seguint el costum de la casa de no passar res que estigui a la xarxa, serà una de les poques que no veurem.
Fins dijous aleshores.

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch