dilluns, 30 de maig de 2011

Comentaris a “Visca la democràcia formal”, de Salvador Cardús (La Vanguardia, 25-5-11) per Josep Maria Casasús.

Comentaris a “Visca la democràcia formal”, de Salvador Cardús 
(La Vanguardia, 25-5-11)
Josep Ma. Casasús Rodó
Membre del Gep21

Haig de confessar, ja d'entrada, que Salvador Cardús no és un articulista pel qual senti preferència. Sempre em deixa la impressió d'aprofitar-se de l'aura especial , “científica”, que li dóna el seu títol de sociòleg, però que en la formació i formulació de les seves opinions no hi té un pes específic el bagatge, sigui conceptual sigui extret a partir del treball de camp i de les dades empíriques, com a sociòleg. Aquesta impressió l'he tornada a tenir en llegir el seu article “Visca la democràcia formal”. Comença Salvador Cardús amb una contundent defensa de la democràcia formal: “La legitimitat política forta, la que permet governar, és la que donen les urnes.” Reacciona així a la contra de les declaracions d'alguns dels participants a les acampades, que negaven validesa democràtica als processos electorals. Els qui hem viscut, encara que sols fos com a infants, el franquisme, i en la transició de la infantesa a l'adolescència, la Transició, potser no ens acabem de trobar còmodes amb declaracions extremes com aquestes. Vam experimentar a casa, de petits, l'alleugeriment dels pares en treure's del damunt la làpida franquista, i l'alegria de poder participar a les primeres eleccions. (També és cert que amb el temps hem descobert com no tothom va veure acomplides les seves expectatives democràtiques en aquell moment, i que es van tancar moltes vies). Conscients del que fou la grisor dictaotiral, o altres motius similars, molts dels simpatitzants amb les acampades no han deixat d'anar a votar el 22-M.
“Sobretot, cal tenir present que un vot no és un SMS, ni un toc, ni un tuit. La democracia real, no ens enganyem, no és 2.0, ni és un lip-dub ni un event ni una parade. (...) Afortunadament, el principi “un individu, un vot” encara no ha estat substituït per “un individu, un compte al Facebook”.”
Aquí és on començar a faltar-nos el sociòleg. Hi ha propostes de democràcia electrònica, certament, però el moviment del 15-M o dels indignats no cau en la il•lusió que les seves intervencions a les xarxes siguin vots. Salvador Cardús cau en un dels errors que ell denuncia al final de l'article: analitzar una realitat complexa amb estructures simples. No es pot entendre el paper de les noves tecnologies si es pretén que els usuaris les consideren com a noves formes de vots, o si per analitzar-les l'especialista té al cap l'estructura simple dels vots en unes eleccions. No crec gaire plausible que els usuaris concebin els seus missatges i les seves visites als webs en clau de recompte de vots. És una realitat nova, i amb intencions diferents: un objecte nou i diferent d'estudi per a les ciències socials. I sobretot és una realitat més complexa, tant complexa que, com assenyala Joan Subirats, agafa de contrapeu als partits polítics i els seus esquemes tradicionals. Per tant, la primera objecció a l'article és que el sociòleg no parteix d'una descripció sociològicament adequada de les noves realitats sociològiques en la seva defensa de la democràcia formal. La qüestió oberta, i pendent de respostes, és quin espai social o ús social nou, inèdit, generen les noves tecnologies de la informació, en el marc de la democràcia, sigui aquesta la “formal” o la “real”. No és la qüestió que Facebook substitueixi el vot, sinó que els ciutadans es mobilitzen utilitzant les noves tecnologies, per bé o per mal, creant grups (encara que siguin minoritaris) al marge dels sancionats per les institucions.
Tanmateix, se'ns podria dir que en aquelles línies Salvador Cardús no ens indica de cap manera que faci de sociòleg. Sempre arriba, però, el moment en els seus articles en què hi apareix certa referència científica: Especialment m’ha incomodat, intel•lectualment parlant, els elogis a la suposada espontaneïtat, que sembla que hauria de fer més pura l’expressió política. L’espontaneïtat és un concepte sociològicament inconsistent, llevat que apunti al caos i la confusió. Considerar espontània l’aglomeració de gent en una plaça després de l’amplificació mediàtica de la que va ser objecte des de les primeres hores és tant com considerar espontània i lliure la decisió dels qui s’enganxen al Sálvame de luxe, La noria o al Punto pelota.
Qui hagi estat al cas del que es cou arreu de Catalunya, i molt especialment a Barcelona, sap que l'acampada de Barcelona i les altres no han sorgit d'un no-res social. Hi ha molts joves a les acampades que han tingut una experiència formativa en esplais i caus. Alguns adults, pares d'acampats o fins i tot acampats ells mateixos, van estar vinculats al moviment del 0,7 %. Les mobilitzacions contra la guerra d'Irak també deuen haver deixat la seva petjada, així com la gran manifestació, al capdavall frustrant, a favor de l'Estatut. A les Universitats van tenir molta força els posicionaments contra el Fòrum de les Cultures. Ateneus, CUPs, iniciatives com “Espai en blanc”, “Èxit”, “Universitat Nòmada”, en diferents fronts ja pensaven i practicaven noves formes de fer (o desfer) política. No podem deixar d'esmentar aquells moviments que per mandra conceptual són catalogats sota l'etiqueta “anti-sistema”. Caldria investigar seriosament quina incidència poden haver tingut en l'esclat del moviment del 15-M, sense perdre de vista el fet fonamental que si ha esclatat, ha estat gràcies a l'adhesió d'una gran quantitat de població aliena a aquells moviments i iniciatives. Per tant, té raó Salvador Cardús a sospitar que no hi ha en les acampades una espontaneïtat, en el sentit d'una mítica “generació espontània”. Però ell en limita l'explicació a un sol factor: l'impacte mediàtic. Una realitat complexa, analitzada amb una estructura senzilla. Ens ha faltat altre cop el sociòleg amatent a la realitat empírica.
Tanmateix, és pertinent la seva referència a “l'amplificació mediàtica”. Deixem de banda que no hi hagi cap referència a la que ha estat la font d'informació principal per a la majoria de nosaltres, més enllà dels canals televisius i els periòdics i ràdios: les xarxes i internet. En primer lloc, sembla que “l'amplificació mediàtica” ha hagut de tenir una bona incidència també en els resultats de les eleccions, un dels pilars de la democràcia formal. No és el que se'ns acostuma a dir a propòsit de l'èxit del PP a la Comunitat Valenciana? No ens fem ressò de les denúncies de manipulació dels informatius de la cadena autonòmica, escamotejant dades, fets i declaracions? O bé, si no volem ferir susceptibilitats, girem la mirada a la Itàlia de Berlusconi. Per tant, no es pot recórrer a “l'amplificació mediàtica” en l'èxit del moviment d'ocupació de places, per tal de defensar la democràcia formal, sense admetre que la interferència o la distorsió dels media és prou rellevant en els processos electorals. En aquest sentit, les acampades no serien l'excepció, pel que fa a la influència dels mitjans de comunicació. No en pot ser el factor explicatiu. En segon lloc, el que no té en compte l'anàlisi del sociòleg català és la idiosincràsia de l'experiència de les acampades o concentracions. El que ha fet que la gent hi assistís i hi sentís simpatia, és que permetia viure-ho cara a cara, frec a frec els cossos en silenci o escoltant, o fent gestos d'aprovació o reprovació, o bé agafant amb mans nervioses i veu tremolosa un micròfon. És a dir, una experiència que intrínsecament no és ni mediàtica ni virtual, a molta distància de la del teleespectador de programes com els que malèvolament esmenta Salvador Cardús. És això el que cal analitzar, per tal de valorar en els seus aspectes positius i negatius: aquesta imbricació de, per una banda, mèdies i xarxes virtuals, amb, per l'altra, el fet de viure d'una altra manera, a la plaça,la protesta, l'expressió d'opinions, la presa de decisions. Ens cal nous treballs de camp i nous plantejaments teòrics. Potser és un miratge, però a les concentracions hom se sent com si el propi destí no estigués totalment sotmès a instàncies abstractes i per això mateix inatacables. Que no s'està sol, impotent, com davant les prediccions emeses des d'una pantalla. L'individu segueix el twitter, mira les notícies televisives sobre les concentracions, però està esperant el moment de passar-s'hi, encara que sols sigui per badar i arribar a la conclusió que no està d'acord amb això o allò altre. En qualsevol cas, rumiant.
En tercer lloc, hi ha una dimensió de les acampades que fa que no es pugui posar al mateix nivel que altres esdeveniments mediàtics. Han servit de, diguem-ho una mica pedantment, “significant”, és a dir, d'element material i visible que permet que agafi forma, i signifiqui, el que altrament roman vague i dispers. Han aconseguit crear un punt en què es focalitzessin el que Cardús descriu com a “ superposició d’opinions subjectives i vagues i de malestars incerts que sumen interessos contradictoris”. Però en aquest exercici de focalització, de concentració, aquelles opinions han deixat de ser merament subjectives, es confronten entre elles, esdevenen intersubjectives; aquells malestars ja no són vagues, car en l'exposició i debat públics, prenen perfils que els fan identificables i, sobretot, confrontables.
“Però és sobretot ingenu creure que a la veritat, la raó o la justícia s’hi arriba a través d’un diàleg reduït a un simple intercanvi d’opinions, com si aquests grans ideals fossin resultat d’una mitjana aritmètica d’opinions subjectives, poc o molt afortunades. No es pot banalitzar el diàleg reduint-lo a una conversa de sobretaula o a un exercici escolar. Tots plegats som ara víctimes d’una llarga temporada d’imperi del relativisme subjectivista que ha fet creure que qualsevol opinió era respectable sempre que algú la sostingués, o que davant de l’enorme dificultat de saber la veritat, n’hi havia prou dictaminant-ne la inexistència.”
A aquestes alçades de l'article va ser quan més vaig pensar que Salvador Cardús no havia fet bé els deures de sociòleg abans d'escriure'l. Les paraules de Salvador Cardús mostren el desconeixement de com s'han desenvolupat, si més no en alguns casos, els debats i la presa de decisions. Les Comissions no han funcionat com un mer intercanvi d'opinions. S'hi han votat propostes. Però aquestes no han tirat endavant per “mitjana aritmètica” ni per majories. El que ha après i han intentat practicar els que hi participaven era l'esforç lent i pacient del consens. Si alguns dels integrants no hi estaven d'acord, la proposta no tirava endavant. Això sí, els que estaven en desacord n'havien d'explicar els motius, i després tothom en podia opinar; la proposta es transformava,s'enriquia. Sols tirava endavant una nova formulació si tothom hi estava finalment d'acord. Els millors qualificatius per a tot aquell procés de debat i resolució en consens són “treball constant i feixuc”, així com “convenció formal”, “diàleg reglamentat”, “pensament crític i contrastat”, és a dir, justament els que el nostre articulista atorga a la democràcia formal, en oposició a les maneres de fer dels defensors de la “democràcia real”. Aquestes sols és mereixen els despectius “conversa de sobretaula” , “exercici escolar”, “conversa apassionada”... Quin treball de camp en dóna suport? I també em demano per què incomoden a l'intel•lectual les pràctiques dels indignats? No apunten aquells qualificatius despectius una incomoditat no sols intel.lectual?
Res més allunyat, doncs, del “relativisme subjectivista que ha fet creure que qualsevol opinió era respectable sempre que algú la sostingués”. Per contra, en la democràcia formal predomina una modulació del “relativisme subjectivista” que consisteix en creure que qualsevol opinió és políticament aplicable sempre i quan alguna majoria de vots la sostingui. És probable que els qui es vinculen a les acampades i a les concentracions constitueixin numèricament una minoria (algún institut de sociologia ho hauria d'investigar), però ja el liberal John Stuart Mill tenia clar que una democràcia forta ha de respectar les minories, les quals poden evitar el risc d'homogeneïtzació irreflexiva.
Amics meus amb una llarga trajectòria en l'àmbit de la reflexió i específicament al voltant de la política, m'han comentat la meravella de trobar-se un centenar de persones a la plaça del barri per parlar i debatre obertament de política. Un tren que no han volgut perdre. Com escriu Joan Subirats: “Hace muchos años que no oía hablar tanto de política cotidiana en familia, entre amigos, en el trabajo o en tiendas, bares o mercados. Y ello se debe al 15-M, y no al 22-M.”
A les discussions de les concentracions hi ha força aspectes criticables. Fàcilment es pot caure en el miratge que perquè s'hi reuneixen individus d'àmbits i edats molt diversos, aquest ja siguin representatius del “poble” o de la “societat”. O la fantasia de prendre com a sentit comú, compartit per la resta de mortals, el que s'hi afirma per consens. O bé el fet que hom no tingui en compte que sovint el consens a l'assemblea sorgeix perquè els qui tenen opinions radicalment diferents ja no s'hi apropen. O que les assemblees esdevinguin una successió de mítings més o menys ben intencionats. Ara bé, aquestes crítiques, i altres, sorgeixen i han de sorgir a partir d'una observació més o menys participant. No des d'un prejudici cuinat a distància.

“Per dir-ho amb un exemple: o els indignats han votat al Partit Popular, o ni els uns ni els altres són allò que voldrien els nostres prejudicis.” No puc comentar la frase final. La trobo confusa. Admeto la meva limitació personal. No entenc en l'exemple com poden funcionar com a opcions alternatives la hipòtesi “els indignats han votat al PP” , i la que diu “ni els uns ni els altres són allò que voldrien els nostres prejudicis.” Sembla clar, però, que els anomenats indignats no són el que els prejudicis de l'articulista l'indueixen a creure.
Sociòlegs, per això, té la Ciència.

[La fotografia és de Samuel Rodríguez i està pressa de  http://www.flickr.com/photos/acampadabcnfoto/page10/]

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch