diumenge, 15 de maig de 2011

Antropologia religiosa - Classe del 4-5-11 - El ritual i el concepte de símbol dominant

A classe vam continuar parlant del ritual i, en concret, en la continuació i en certa mesura restauració del paradigma positivista durkheimnià. Recordeu que en major o menor mesura des de la sociologia religiosa de Durkheim se solen reconèixer com objecte de coneixement un sistema coherent i objectivat de representacions socials que s'exhibeixen com a providencials, a les quals s'assigna la tasca de conferir un sentit socialment pertinent a les experiències humanes. Aquest sistema considera sagrades, és a dir d'un valor excepcional, certes persones, objectes, gestos i llocs, la relació amb els quals apareix plegant-se a tot tipus de protocols i tabulacions. Aquest imaginari del sagrat es plasma, doncs, en un sistema de ritus que no són altra cosa que dramatitzacions de la llei social, i als quals se solen annexar racionalitzacions en forma d'idees o creences, tot plegat en ordre a conferir autoritàriament significats a la vida de les persones i de les comunitats.

Els símbols sagrats exerceixen el seu ascendent en un sentit unívoc, de manera que garanteixen que el sistema cultural i els trets morfològics de la societat no es distingeixin i cada individu derivi les seves idees sobre si mateix i sobre el món a partir d'aquesta identificació absoluta entre el socialment imaginat i el personalment viscut. Ha estat així que les ciències socials de la religió han coincidit en aquest pressupost durkheimnià segons el qual en les cultures tradicionals es dóna una relació coestensiva entre societat i institucions religioses, de manera que no s'estableix cap distinció entre comunitat social i comunitat de fidels, ni, per tant, entre llei social i llei divina. Recordeu el que vaig explicar-vos sobre el concepte de “parroquià”.

La religió, així entesa, és en gran mesura un ampli sistema de ritus. L'antropologia simbòlica ha contemplat els rituals com mecanismes socials amb una funció integradora i educativa, la qual cosa no vol dir que constitueixin una simple corretja de transmissió dels valors de la societat, ni una posada en escena de la cohesió social. Les coses rares vegades són com es posen en escena en el drama ritual. Més aviat es ve a dir que així és com haurien de ser sempre i així és com s'hauria d'actuar en relació a elles, ja que es dóna per bo el principi durkheimnià segons el qual mai hi ha una plena equivalència entre el pla de les representacions col.lectives i el de les realitats trobable en la morfologia social.

Aleshores em vaig aturar en fer-vos una mena d’exemple de com s’analitzaria un ritus des de la perspectiva que estem treballant, en aquest cas a partir de la definició de “símbol dominant”. Vaig esmentar el cas dels ritus dendrolàtrics, com ara el Pi de Centelles. No sé si vaig explicar bé el tema, però si us interessa podeu fer-li un cop d’ull a un parell de coses que vaig publicar sobre el tema. Una és sobre el que vaig explicar-vos del paper a la festa del bòvids castrats. És un article que vaig treure a la revista portuguesa Mediterrâneo, Lisboa, 5/6 (1995), pàgs. 77-98 i és titula “Tener o no tener. El lugar de los bueyes en la fiesta del Pi de Centelles (Catalunya). L’altra article me’l van publicar a Historia y fuente oral, 9 (1993), pp. 103-117, i és sobre el que vaig explicar-vos sobre com la violencia iconoclasta reproduir l’esquema actuatiu del que la festa era el model. El títol veureu que és “Cultura de la violencia y violencia de la historia en centelles, verano de 1936”.

[La fotografía és d’E.E. Evans-Pritchard entre un grup d’azande i és de 1928. Està pressa de http://classes.yale.edu/03-04/anth500b/projects/project_sites/04_harper/Evans-Pritchard.html]





Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch