divendres, 11 de març de 2011

Reedició de "Pas à pas", de Jean-François Augoyard (À la croisée)

Excel.lent notícia la que em fa arribar Nadja Monnet de la reedició, per fi, d’una obra fonamental per aquells que tenim interès en les formes d’enregistrar, descriure i analitzar després l’activitat social en espais públics urbans. Parlo del Pas à pas. Essai sur le cheminent quotidien en milieu urbane, de Jean-François Augoyard, que ha reeditat À la croisée. Publicat originàriament el 1979, per mi va ser un descobriment extraordinari i determinant. El seu llibre és una anàlisi de les activitats ambulatòries que es produeixen a l’entorn d’uns blocs de cases a Grenoble. Del que ens parla Augoyard és del que anomena operacions-trajecte, dels desplaçaments, dels trànsits i dels passatges. La teoria que apunta vindria a sostenir que els itineraris a peu per la ciutat –individuals, grupals o massius– organitzen polisèmicament els elements dels seus recorreguts –arquitectura edificada, monuments, mobiliari urbà–, els investeixen d’un valor afegit –positiu, negatiu, neutre– i teixeixen amb ells configuracions tempo espacials que Jean-François Augoyard proposava desglossar prenent com a model les figures de la retòrica clàssica: redundància, perifrasi, sinonímia, paralogisme, ambivalència, sinècdoque, asíndeton..., formes de deambular que trien, incoen, substitueixen, combinen, desgreixen o modifiquen els elements de l’entorn construït i dissenyat; poètiques caminatòries que seleccionen; descarten o fragmenten els espais que recorren, afirmen o desmenteixen; omplen o provoquen absències en aplicar-se sobre una forma urbana vivificada de sobte per una acció col·lectiva que la talla i retalla. Aquestes figures designen la tasca d’apropiació d’indrets i trajectes considerats apropiats i apropiables.
La gran troballa de Augoyard va ser subratllar com l’ús de la via pública per part dels vianants implica l’aplicació d’un moviment temporal a l’espai. Un espai que en principi ja hi era es veu sacsejat per una energia temporal que el transforma, que converteix un lloc suposat com a sincrònic en una successió diacrònica de punts recorreguts. Un seguit espacial de punts és substituït per una articulació temporal de llocs. Ara, aquí; en uns moments, allà; després, més lluny. És aquesta activitat diagramàtica –línies temporals que segueix un cos que va d’aquí a allà– la que es descriu en termes d’enunciacions vianants o també de retòriques caminatòries, una nocions, per cert, que reprendrà molt més tard Michel de Certeau en el seu L’invention du quotidien i que injustament passen sempre per seves.
A Augoyard el vaig conèixer fa un any i pico a la lectura de la tesi d’Anna Juan Cantavella que codirigíem i que es va fer al CRESSON de Grenoble. Va ser aleshores que vaig poder agrair-li que m’ensenyés que caminar ve a ser com parlar, emetre un relat, fer proposicions en forma de deportacions i èxodes, de camins i desplaçaments. Caminar és també pensar, fins al punt que tot vianant és en certa manera una mena de filòsof, abstret en els seus pensaments, que –a la manera del Rousseau d’Els somiejos del passejant solitari– converteix llur itinerari en el seu gabinet de treball, la seva taula de despatx, el seu taller o laboratori, l’andròmina que li permet treballar. Tot caminador és també un cavil·lador: tot passejant barrina, rumia, es desplaça des del seu interior. Caminar és, per últim, transcórrer, canviar de lloc amb la sospita que, en realitat, no se’n té. Caminar realitza la literalitat del discórrer, alhora pensar, parlar, passar.

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch