dimecres, 9 de març de 2011

Hollywood Roig - Sessió 11-3-11 - "On the Town" (Stanley Donen i Gene Kelly, 1948). Record de Betty Garrett

La pel.lícula del Hollywood Roig d’aquesta setmana és especial. És, sens dubte, una obra mestra, una pel.lícula genial i un dels grans musicals de tots els temps: ON THE TOWN, dirigida per STANLEY DONEN i GENE KELLY el 1948. Una meravella, una delicia, que va comptar amb una de les dues incursions del gran LEONARD BERNSTEIN en la música per cinema –l’altra va ser “West Side Story”. Si aquesta peça està inclosa en el cicle, no és exàctament per la ideologia, tot i que un dia hauríem de dedicar-li l’atenció a l’enorme importància que va tenir el cinema musical a la URSS o a països com Txecoeslovàquia
Recordeu quin és el sentit del cicle: no veure pel.lícules comunistes –com és una pel.lícula comunista?— sinó revisar l’època clàssica del cinema de Hollywood reconeixent el paper que en ell hi jugarem militants del PCUSA, és a dir del Partit Comunista dels Estats Units.
Aquest seria un dels casos més bonics i també més tristos. Es tracta d’un rosa guapíssima i magnífica actriu i ballarina que es deia BETTY GARRETT, que s’ha donat la coincidència que ens deixés a penes fa un mes, als 91 anys.
Betty va ser una noia que va començar molt des de baix i va iniciar-se en els ambients del teatre d’avantguarda i políticament molt compromés de la Nova York dels 30 i 40, en particular amb el Mercury Theater que dirigia Orson Welles a Broodway. Va ser en aquell moment que es va afiliar al PCUSA, tant ella com el seu marit, el també actor Larry Park.
Betty Garrett va participar molt activament en diferents campanyes polítiques i era habitual sentir-la cantar en tota mena d’actes de solidaritat, directament o indirectament vinculats a l’activitat del Partit.
Com a actriu, va anar mereixent cada cop més la confiança de productores com la Metro, que van confiar en ella per papers cada cop més importants, sobre tot el d’una de les protagonistes femenines d’aquest magistral “On the Town”, on va fer de parella de FRANK SINATRA.
La pel.lícula va ser un gran èxit, però... Però McCarthy ja estava a la caça. La persecució anticomunista va afectar molt directament tant a ella com al seu marit, que pràcticament no vam poder trobar feina com a conseqüència de la seva incorporació a les llistes negres. Betty ja sols va poder treballar amb papers molt secundaris i en alguna sèrie de televisió.
Valgui doncs aquesta projecció com un homenatge postum a una autèntica rosa roja.
I, ja de pas, deixeu-me afegir una referència a altres dels protagonistes de la peli. Un dels principals activistes de la causa solidària amb els perseguits per McCarthy va ser justament GENE KELLY, a qui podeu veure en moltes fotografies encapçalant totes les manis en recolzament dels testimonis inamistosos que es feien. Kelly va ser qui va dir, referint-se a John Howard Lawson, allò de: "Bé, i si és comunista, què?". FRANK SINATRA ja havia estat proper a associacions d’actors progresistes als anys 40 i va protagonitzar una famosa baralla a cops de puny amb John Wayne, quan ell i una penya de la Legió Americana van anar a demanar-li comptes per haver contractat a un black lister, Albert Maltz, per a fer el guió d’una pel.l.ícula sobre el soldat Slovikz, l’únic que va ser afusellat per deserció a la segona guerra mundial.
I, com vaig prometre-vos, el que farem serà mira alguna cosa de propina, seqüències breus que serveixen repassar pel.lícules que més o menys directament fan referència al que fou la caça de bruixes. Us en proposo dues, de les que sols veurem algunes seqüències. Primer una de les millors pel·lícules de WOODY ALLEN, que no és de Woody Allen, sinó de MARTIN RITT. És THE FRONT, que aquí es va estrenar com “La tapadera”. És la història d’un pobre penjat que signa els guions que escriuen blacklisters durant la persecució maccarthysta i que acaba fent-se famós gràcies a la seva impostura. És del 1976. Us poso la declaració final del protagonista davant la comissió –que després va mig copiar Garci a la seqüència final de “Viva la clase media”– i l’escena de la mort de ZERO MOSTEL, que representa una mica el seu propi papel i que està sublim. De fet, hi surten com a secundaris diversos blacklisters, a més del propi director, Martin Ritt, que també ho va ser. n. En concret van figurar a les llistes negres com a comunistes o simpatitzants comunistes el guionista de la pel.lícula, WALTER BERNSTEIN, i dos dels guionistes que, a la peli, li escriuen els guions que signa Woody Allen, que feien de fet d'ells mateixos: HERSCHEL BERNARDI i LLOYD GOUGH. O sigui, tota una ensalada de rojos.
L’altra peli de la que us proposaré alguns moment és THE MANCHURIAN CANDIDATE, de JOHN FRANKENHEIMER, del 1962. És una peli fortament anticomunista, que treballa el tema de la famosa infiltració boltxevic a tots els estrats i estaments dels rojos per aconseguir que els presoners que feien a la guerra de Corea es tornessin comunistes. Tingueu present que la peli es fa i s’estrenar en el context de la famosa crisi dels míssils a Cuba. El que fastidia una mica és que la pel.lícula sigui molt bona. De fet ha conegut fa poc un remake protagonitzat per Denzel Washington i dirigit per Jonathan Demme, l’acció del qual es trasllada ara al desert de Kuwait.
Ja sabeu on és. A l'Ateneu Roig, al carrer Ciudad Real, 25, a Gràcia. A les 21 h.
Fins divendres.

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch