dimecres, 23 de març de 2011

Evocació de Tòquio i Kazuyasu Ochiai i, de pas, apunts sobre els quemasantos a Chiapas i l'anticlericalisme radical a Mèxic



El desastre que ha conegut el Japó els darrers dies m’ha fet recordar-me’n de la meva estada a la Universitat d’Estudis Estrangers de Tòquio l’any 1991. Penjo una foto que em van fer en una conferència sobre el "descobriment" d'Amèrica.Va ser l’oportunitat de fer bons amics, com Toru Shimizu, Shigeru Suzuki, Joji Hatsutani, o Jan de Vos, amb qui vaig coincidir i que és una de les persones que més i més bé ha escrit sobre la cultura lacandona. Però sobre tot vaig endur-me i conservar després l’amistat personal i intel.lectual de Kazuyasu Ochiai. Me’l va presentar Masao Yamaguchi, que va estar-se a casa un temps quan va passar per Barcelona per un congrés de semiòtica que feien a la Universitat de Barcelona. Kazuyasu va ser el meu amfitrió a Tokyo i a Kyoto i conservo un magnífic record de tot el que em va explicar del país i de les ciutats on ens hi vam estar. Ens vàrem fer un foto plegats que és la que he penjat també a l'entrada.
En el pla acadèmic va posar-me sobre una pista que va resultar sobremanera fructífera per a mi. Alumne a Harvard d’Evon Z. Vogt, Jr. va estar treballant amb els tzotzils-mayas del sud est de Mèxic i va regalar-me el seu llibre Cuando los santos vienen marchando: Rituales públicos intercomunitarios tzotziles (Universidad Autónoma de Chiapas, San Cristóbal de las Casas, 1985).
Al llibre parlava una mica –i ell em va ampliar més el tema ell personalment– dels quemasantos, que van executar als anys 30 –en concret a partir del 1934– la fòbia anticlerical que va desencadenar-se sobre el règim radical-populista de Plutarco Elías Calles, amb expressions molt similars –tot i que ni de lluny tan tràgiques– com les que s’havien conegut i es coneixerien poc després a Catalunya i Espanya. Si heu llegit la novel.la de Graham Green “The Power and the Glory" (1940)–o n'heu vist la versió cinematogràfica de John Ford, "The Fugitive", amb en Henry Fonda (1947)– tindreu una il.lustració bastant propera del que va ser.
Doncs el cas de Chiapas amb el que va posar-me en contacte en Kazuyasu era molt interessant, per la seva similitud diguem-ne tècnica amb el cas espanyol, si més no pel que fa a l’assetjament contra les imatges catòliques. Ochiai havia estudiat eren els intercanvis de sants entre comunitats índies -chamula, tzotziles, tzeltales, zoques, etc .-, que havien estat una de les pràctiques tradicionals més esteses. El governador callista Victorico Grajales desplegà agents dedicats a destruir sistemàticament totes les imatges de sants que trobessin, cremant en públic o decapitant les de les façanes de les esglésies. Són els «quemasantos» o / jchik'ryoxetic / en tzotzil, que anaven per les comunitats buscant imatges per destruir-les públicament en litúrgies que recordaven molt les dels nostres iconoclastes contemporanis.
Jo coneixia el fenomen sobre tot pel cas del mandat del governador Tomás Garrido en Tabasco, que imposa a la primera meitat de la dècada dels anys 30 un autèntic règim de terror contra tot quant tingués a veure amb el culte catòlic. Tant Elías Calles com Garrido i altres expressions de l'anomenat «caciquisme revolucionari» van poder passar en el seu moment per «jacobins» i per «bolxevics». Però una atenció més rigorosa posaria de manifest seguida fins a quin punt el règim de Calles demostrava immillorablement les virtuts distractores i desmobilitzadores de l'anticlericalisme, que sota una façana d'intransigència desatenien el que les perspectives més coherentment revolucionàries consideraven prioritats fonamentals, com eren a Mèxic la reforma agrària, l'aliança entre obrers i camperols, la defensa dels recursos nacionals, etc. Elías Calles, el radicalisme populista i superficial s'assemblava al dels republicans radicals espanyols d'Alejandro Lerroux, i va passar amb el temps de ser considerat el «Stalin mexicà" a guanyar-se una reputació de "traïdor a la classe obrera” i de “lacai dels terratinents ». En altres paraules, l'anticlericalisme no només no havia posat a les masses mexicanes en el camí de l'emancipació -com havia apreciat lúcidament Emiliano Zapata en el seu moment-, sinó que s'havia convertit, de la mà de Calles, de Garrido o de Grajales a Chiapas, en la més sòlida garantia que el procés d'implantació del capitalisme no s'anava a apartar dels patrons socials, polítics i culturals que més li convenien als interessos de les classes dominants.
La prova d'això vindria més endavant. En efecte, ara mateix continua a diversos estats de Mèxic l’activitat dels quemasantos. Les sectes pentescostalistes, en les que el projecte de modernització confia avui una tasca ideologitzant estratègica, van recuperar de seguida molts dels ingredients del populisme callista, no només en la seva dimensió antisacramental, sinó en aquella voluntat de puritanitzar els costums que va tenir en la lluita contra el alcohol seva activitat principal. El populisme anticlerical del segle XX -que, com el del segle anterior, no va deixar de ser una exacerbació de l'anticlericalisme racionalista, lliurepensador i burgès- va ser, en definitiva, un dels factors d'interiorització ideològica que va garantir que la incorporació a la modernitat havia de produir en termes específicament capitalistes.
O sigui, i resumint, que l’amic Kazuyasu Ochiai, a qui envio una forta abraçada i amb qui aparec a la foto de l’entrada, va oferir-me una prova més d’una argumentació que m’hi cansat de repetir on he pogut, inútilment per cert, que és la condició en darrera instancia reaccionària de l’anticlericalisme, si més no quan assumeix un protagonisme central en el discurs pretesament revolucionari.

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch