dijous, 3 de març de 2011

Missatges des de Medellín - 1 de febrer de 2011

Bé, doncs ja som aquí. El viatge, com sempre horrible. M’ho passo realment fatal i acabo mort. Ara pots veure la tele des del teu seient i tens on triar. Vaig començar a veure “Machete” i “La red social”, i les vaig deixar estar. La segona perquè certament no m’interessava en absolut la història que explicava i la del Robert Rodríguez perquè era més del mateix. Una pena que un tipus amb aquest talent s’entesti en repetir la mateixa pel.lícula constantment. Realment podia esperar-se molt més de l’autor de “El mariachi” o fins i tot de “Sin City”.Vaig mirar-me sencera “Si la cosa funciona”, la penúltima peli del Woody Allen, que també és el més del mateix. Quina pena. Clar, està fent una pel.lícula per any i en aquest plan no es pot inventar una història nova per cada una. Acaba explicant sempre la mateixa o semblada. Al final vaig encomanar-me a House, que mai em falla.
Vaig arribar diumenge a la nit i, com va haver un malentès amb la persona que m’havia de venir a recollir, em vaig anar pel meu compte en un taxi a l’hotel. Primera pressa de contacte amb Medellín: un conductor que circulava a tota llet saltant-se tots els stops i avançant aprofitant l’aparició de qualsevol línia continua. Havia tornat a la ciutat de l’ “eterna primavera”.
Pel matí va venir a veure’m en Jairo Montoya, molt maco. Em va recordar el que li dec a aquesta gent a tots els nivells. Cristina està molt bé i Juan Camilo y Lina María molt bé també. Van convidar-me a dinar mondongo al Poblado.
Després em van acompanyar a voltar pel centre. Va anar-hi en metro. El metro de Medellín sempre m’ha semblar una mena de simulacre. En una ciutat conflictiva i caòtica, el metro és com una mena de treva, un parèntesi, en espai exempt en el que els usuaris poden jugar a imaginar-se una ciutat igualitària, perfecte, tranquil.la, civilitzada..., en la que s’haguessin imposat per fi els principis de civilitat i imperi final de la classe mitja que mai veuran realment reeixits.
Em va agradar voltar per uns escenaris pels que tinc molts bon records, sobre tot dels passejos llarguíssims que em feia, sobre tot per Junin i la Playa. Suposo que ja sabreu que el disseny del Medellín modern és una cosa d’en Josep Maria Sert. Està molt bé. Molt interessant. Ha tancar la Llibreria Intercontinental. Una pena, perquè estava molt bé.
Vam estar caminant per Carabobo un passeig peatonal nou que han fet, per tota la zona de Parque Berrio i pel voltants de l’església de la Veracruz i el Parque Botero. Es igual que allà: molta intervenció urbanística, molt disseny, però també molta misèria i molta prostitució que els projectes no aconsegueixen ni aconseguiran eliminar.
Ve ser terrible descobrir la presència d’una mena de vigilants, però que no eren agents de seguretat privada, sinó nois i noies que es dedicaven a controlar sobre tot als venedors ambulants no autoritzats i que anaven amunt i avall amb una mena d’armilla que posava “espacio público”. Vaig recordar-me’n de quan vaig estar a Medellín per primer cop amb motiu del Congreso de Antropologia del 1994. A l’àmbit d’antropologia urbana ningú utilitzava aquest concepte i vaig rebre algunes consideracions crítiques sobre la naturalesa etnocèntrica de la noció, en el sentit que a Medellín, per exemple, i per extensió a les ciutats llatinoamericanes, no hi havia res que pogués semblar-se a l’espai públic europeu, que és allò del que jo parlava. I, ja veus, vint anys després quasi tothom en parla i finalment la idea d’espai públic ha acabat incorporant-se als llenguatges urbanístics oficials i a les agendes polítiques com una qüestió prioritària. Quines coses. De fet, aquesta impressió ja la vaig tenir abans, a Bogotà, quan vaig veure en nom de quin principis abstractes, purament metafísics, havien convertit la Séptima en un espai per vianants i ciclistes els diumenges.
Vam aturar-nos a fer un tintico al Salón Málaga, una mena de cafè entranyable a la zona de Guayaquil, consagrat tot ell a un dels elements més idiosincràsies de Medellín, com sabeu: el tango. Sempre m’ha semblat interessantíssim com el tango va arribar a arrelar tant lluny de Buenos Aires. Ja sabreu que Carlos Gardel va morir aquí, la qual cosa informa de l’antiguitat de la devoció tanguera de la ciutat. Vet aquí un exemple de difusió cultural per pol•linització.
Després va venir Ximena i els seus pares, que em van convidar a sopar. Vaig demanar-me una arepa antioqueña.
L’hotel és la Calle 35, al barri de Laureles, un treball urbanístic interesantíssim que és el tema de la tesi de Ximena Covaleda. És una obra dels anys 30, deguda a Pedro Nil Gómez. Té una estructura radial molt original.
Us trobo molt a faltar i no faig altre cosa que recórrer els llocs per on vaig estar amb la mama i l’Ariana.

[La imatge és del Parque Berrio i està pressa de http://www.travelpod.com/]

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch