dimecres, 2 de març de 2011

ESCOPOFÍLIA - Sessió del 3-3-11 i extres de l'10-2-11


Extres 10-2-11

No estava previst, però vaig veure que ho tenia a la carpeta de la sessió no sé perquè i no m’hi vaig poder estar: ZIEGFELD FOLLIES, de VICENTE MINELLI (1946). Té aquella famosa seqüència en la que es troben per primera i única vegada dos monstres: FRED ASTAIRE i GENE KELLY. Posats, vaig deixar anar el darrer sketch, que té molt de glamoròs: KATHRYN GRAYSON, cantant un tema d’Arthur Freed, “Beauty”. A més, just ara farà un any de la seva mort. Vagi doncs com homenatge.
I un aclariment. La noia que veiem cantant en peu al mig d’una sentada no és tan anònima com podria semblar. És una cantant tunesina que es diu AMEL MATHLOUTHI. La manifestació és real, però no passa a la revolució egipcia, sinó a la tunísia. Tot i que què més dóna. Busqueu coses seves. Té una cançó preciosa dedicada al Che. Us en regalo una cantada en castellà: “Palestina”. Va adjunta.
També vaig veure que tenia a la carpeta dues coses que s’havia deixat la meva filla Ariana del treball de curs que estava fent sobre la música de Johan Sebastian BACH al cinema. Se’m va acudir posar-vos dos mostres: el moment de THE DANGEROUS LIASONS, de Stephen Frears, en que sona el Concert per a dos claves i cordes en la menor, BWV 1065, i l’entranyable escena en la que Habbinal Leiter practica una degustació de sesada acaba de lobotomitzar –i compartida amb el seu propi proveïdor– a HANNIBAL, de RIDLEY SCOTT (2002), en el que l’exquisitesa del moment ve completada per l’audició de les Variacions Goldberg. Quin gran moment!
Després me’n recordo vagament que em vaig liar a posar més coses, un cop acabada oficialment la sessió amb Nicolas Cage cantant-li a Laura Dem “Love Me Tender”. Però la veritat és que no sé què vaig posar, perquè estava ja una mica desorientat. En fi... Ho sento. Però és un cop al mes, hòstia! Tinc dret i m’ho merec, no?

.............

Escopofília 3-3-11

Vinga, comencem la sessió d’aquest dijous amb FIVE FEET HIGH AND RISING, un curtmetratge de PETER SOLLETT sobre la vida dels joves a Brooklyn que va guanyar un premi al festival de Cannes l’any 2000. Una pena que després Solett es perdés amb pelis tan fluixetes com “Nick y Norah”. No sé on vaig llegir que ha aquest home li han encarregat la versió cinematogràfic de “Runaways”, un dels còmics de la Marvel. El seu començament amb aquest curt, de totes formes, mereix ser conegut i vindicat, perquè està força bé.
Més coses. Estic revisant coses de la Garbo i m’he trobat aquest WILD ORCHIDS, dirigida per SINDEY FRANKLIN (1929), que és la típica peli muda sonoritzada a corre-cuita. Té una escena amb música i dansa javaneses que es veu que van fotre per la patilla i que té molta gràcia. La mirem.
I parlant de pelis mudes. La Mire –que la trobo molt a faltar; algú sap perquè no ve per la Reina?– sempre es queixava que passaven poques de la gran època del cinema mut. Dons en honor seu i com a invocació per a que torni, aquesta GREED –“Avarícia”, del gran ERICH VON STROHEIM (1925). Us poso el final, les escenes del desert a les que tan descarat homenatge els rendia “Gerry”, de Van Sant.
Un anònim em va enviar al bloc aquesta escena d’A CAIXA, del mestre MANOEL DE OLIVEIRA (1994). Sembla una tonteria, però paraula que no me la trec del cap.
I després una de les pel.lícules favorites de Buñuel, una expressió d’aquell cinema d’amour fou–variant “amor després de la mort”– que tant entusiasmava als surrealistes. És JENNIE, de WILLIAM DIETERLE (1948), amb JOSEPH COTTEN i una impogable JENNIFER JONES. Una pel.lícula realment màgica. És una forma de saludar als estudiant de Cultura Visual que tinc a Eina. El curs el dediquem monogràficament a les relacions entre cinema i surrealisme. Els he dit que vinguin.
Us agrada la música vallenata? Doncs aleshores disfrutareu com a bestioles amb aquesta impressionant LOS VIAJES DEL VIENTO, dirigida per CIRO GUERRA i estrenada farà un parell d’anys. La fa en MARCIANO MARTÍNEZ, un dels grans del vallenato actual i és una mena de road-movie en burro del Magdalena a l’Alta Guajira. Ja us dic, si us agrada aquesta música –a algú no li agrada?– flipareu amb alguns dels seus moments. Fa poc vaig estar a Medellín i uns amics i amigues -l'arquitecte Camilo Castro, Virginia i les barcelonitas descalzas -Natalia, Isabel, Ximena i María Paula- em van parlar d'aquesta pel.lícula, que m'he baixat immediatament. Per cert, sabeu que vam muntar una Reina a Carlos C, a un local que té en Camilo al costat de la Biblioteca Pública Piloto? Va ser xulíssim. Va ser una idea de les barcelonitas, que són estudiants d'arquitectura que em van tenir de profe i d'amic quan estaven a l'ETSAB.
Us proposo alguna de les delícies d’aquest autohomenatge que es brinda a si mateixa ELEANOR POWELL a SHIP AHOY, dirigida per BUZZELL EDWARD (1942). Us poso diverses cosetes, una d’elles l’arranque de la peli amb una peça amb l’orquestra de TOMMY DORSEY i potser la primera aparició cinematogràfica de FRANK SINATRA. Però m’interessa mostrar-vos sobre tot alguns dels números de la Powell. Ja veureu.
Poc abans d’exiliar-se empaitat per la persecució anticomunista als Estats Units, CHARLES CHAPLIN, ja sense Charlot, va fer la seva obra més política, sens dubte, que és aquesta MONSIEUR VERDOUX, del 1947. Us proposo sentir plegats algunes de les conclusions de Chaplin sobre el mal i el crim. Important.
Sabeu que hi ha éssers humans que no han vist LA DOLCE VITA, una de les millors pel.lícules de FEDERICO FELLINI (1960). Tot i això, encara que sembla impossible, us prometo que fan vida normal. Per rectificar aquesta anomalia i animar-los a veure-la, als que vinguin els temptarem amb alguns moments sublims. Però han de prometre veure-la sencera. Aquesta i les altres.

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch