dimecres, 9 de febrer de 2011

Consideracions a Marga Núñez sobre la naturalesa mil.lenarista de Sendero Luminoso

Marga:

Pel que fa a la qüestió del mil.lenarisme de SL, de debò, fes-me cas, oblida-te’n. No té cap sentit que perdis el temps en una dilucidar si ho són o no ho són. A no ser, és clar, que el teu objecte sigui l’organització mateixa. I encara així, la qüestió de la seva tipificació t’hauria de ser més aviat irrellevant.
Ara bé –i plantejant el tema sols en termes d’erudició– el que la teva entrevistada fa és confondre dues coses: el mil.lenarisme, com a fenomen d’amplíssim espectre i llarguíssima durada, i el nativisme o revitalisme d’un bon nombre de moviments i revoltes indígenes al llarg de diversos segles, incloent-hi la de Tupac Amaru a la que ells d’alguna forma invoquen com a precedent.
Jo crec que procura mantenir la distància amb marxistes com ara Pacheco Farfán, o abans de intel.lectuals com César Guardia Mayorga o Virgilio Roel, que si que expliciten una forta influència revitalista "incaïca". Per cert, el cas de l'indigenisme bolivià, a lo "Evo" sí que seria un exemple de com a mínim component nativista.
Per nativisme s’entenen moviments que es produeixen en contextos colonitzats i que impliquen la convicció de que els ancestres tornaran per a encapçalar l’expulsió dels invasors per restaurar l’esplendor imaginat abans de la conquista. Evidentment són moviments profètics i per tant caben perfectament dins de la tipologia mil.lenarista, és a dir aquella relativa a corrents que s’organitzen i es mouen a partir de la convicció de que la fi de les vicissituds i misèries del present seran superades per un fet alliberador melodramàtic que es considera imminent i que es pot propiciar o accelerar. En el cas andí, estem parlant de moviments i revoltes que es produeixen pràcticament des del mateix segle XVI i s’estenen fins l’actualitat. Tots tindrien en comú la voluntat de restablir l’estat de coses anterior al sotmetiment espanyol, l’era daurada del Tahuantinsuyu, el Temps de l’Inca.
Si vols saber més, la persona que per mi millor ha escrit sobre el tema és Marco Curatola. Conec dos textos seus molt bons i que et seran d’allò més útil: “Mito y milenarismo en los Andes. Del Taki Onqoy a Inkarri”, en Alpanchis, N° 10, Cuzco, 1977, pp. 65-92 i “Discurso abierto sobre los cultos de crisis”, en Anthropologica. Pontificia Universidad Católica del Perú, N° 5, Lima, 1987, pp. 73-118. Com a complement, busca el de Waldemar Espinozar, “Un movimiento religioso de libertad y salvación nativista” en Ossio, 1973, pp. 143 -157, i els llibres de Luis Millones, Historia y poder en los Andes Centrales. Alianza América, Madrid, 1987, el de Segundo Moreno, Sublevaciones indígenas en la Audiencia de Quito. Desde comienzos del siglo XVII hasta finales de la Colonia, Quito, 1985, i el de Juan M Ossio., Ideología mesiánica del mundo andino. Antología. Edición de Ignacio Prado Pastor, Lima; 1973.
T’adjunto la bibliografia sobre cultes de trànsit i revitalisme que donava amb una assignatura que es deia “Teories de la màgia” que ja no es fa. Mira-t’ho, però sols com a curiositat. Ja et dic que jo no em complicaria massa la vida amb el tema.
Ara bé, el que passa és que aquesta dona es confon quan associa mil.lenarisme a una cosa no occidental. És just al contrari. El profetisme mil.lenarista sols és comprensible com a conseqüència del contacte amb els colonitzadors, perquè és un tipus de convicció que sols té sentit en les tradicions religioses que van heretar l’escatologia mazdaista, és a dir el judaisme, el cristianisme i l’Islam.
En el cas americà això és especialment clar. L’esperança salvadora en l’arribada d’ “aquell que ha de tornar” per alliberar el poble és un préstec de la presència cristiana a Amèrica. De fet, la mateixa conquista va tenir molt d’empresa mil.lenarista, en el cas espanyol per la forta orientació que els invasors havien rebut del joaquimisme, la derivació renaixentista de les profecies d’Eiximenis.
En el cas nord-americà és encara més clar, per la presència colonitzadora de fugitius anabaptistes i d’altres heretgies radicals. Al sud aquesta influència va venir per la via catòlica, però sempre una mica marginal perquè l’Església no creu en la parusia o segona vinguda, que és un dels elements claus del profetisme cristià. Tot això, casos com els dels jesuïtes a Paraguai o, ja fa ben poc, de la mateixa teologia de l’alliberament posarien de manifest la consistència d’aquest element profètic en l’evangelització.
Però no li donis voltes. El mil.lenarisme és un fenomen inequívocament occidental i occidentalitzador, en la mesura que introdueix la història i el seu sentit en els sistemes de representació indígenes.
Per si t’interessa el tema, un llibre, en aquest cas sobre el profetisme que va orientar l’evangelització de Mèxic pel franciscans: La memòria del Sants (Publicacions de l’Abadia).
Si t’interessa la història del mil.lenarisme a Europa a partir del segle XI i fins la Reforma, mira’t el gran clàssic de Norman Cohn, En pos del milenio (Alianza). És un dels meus llibres favorits.
Si vols, un dia que estiguis avorrida, quedem i et foto un rotllo de carrerilla sobre husites, uterites, domicians, flagel·lants... En Rodrigo, un amic i ex alumne, està fent una compilació sobre bandits i rebels i li he proposat un sobre Robin Hood, un exemple llegendari de la importància que va tenir el wycliffisme al segle XIII. Apassionant.
És interessant, per exemple, veure la vigència de les idees mil.lenaristes en els mass media. Vols saber que se n’ha fet del mil.lenarisme? No busquis indis al.lucinats expectants pel retorn dels deus o els ancestres. El que has de fer és mirar, per exemple, “Matrix” o seguir la sèrie “Galática” o coses per l’estil. Es allà on veuràs la vigència de coses com “l’elegit”, “l’esperat”, el viatge a la “Terra Promesa”, etc.
Tota la història europea contemporània està marcada per moviments profètics. Pensa en el cas claríssim del nazisme: Hitler sempre es va considerat una mena de Mahdid i es curiossísima la influència que va rebre de certes formes d’ismaelisme.
Una altra exemple. Ara estic preparant la propera escopofília i pensava fer-li un homenatge a Bobby Farrell. Sap quina posare? Doncs “Rivers of Babylon”, que és una cançó mil.lenarista, en concret rastafarí, com correspon a l’origen antillà dels components de Boney M.
Pel que fa al pensament i l’acció revolucionàries, el mateix. Aquí t’haig de confessar la meva feblesa. M’apassiona el cas anglès, amb els ranters i els cavadors, comunistes radicals que segueixen Cronwell al crit de “volem el cel i el volem ara”. Un altre llibre que adoro: el de Christopher Hill, El mundo trastornado (Siglo XXI).
Pensa en exemples més recents. El més clar és el dels anarquistes, sobre tot a Andalusia, dels que s’ha reiterat el fort component messiànic. Aquí també tens un gran clàssic: Rebeldes primitivos, d’Eric Hobsbawn (Ariel).
El cas del comunisme és una mica més complicat. Potser té raó la dona amb la que has parlat quan et diu que SL no és un moviment mil.lenarista, però perquè sigui “occidental”, sinó perquè segurament es manté fidel al marxisme-leninista més fidel al materialisme d’Engels, que va denunciar la condició antidialèctica de la filosofia utopista en el seu famós Del socialismo utópico al socialismo científico. Però la veritat és que no es pot dir el mateix del marxisme europeu ja irrecuperable de messianisme que pren en bona mesura de la teoria crítica alemanya, derivada de fonts judaiques –Benjamin, Adorno, Horkheimer, Marcuse...– o cristianas –Bloch–. Després de la contracultura i la “nova Esquerra” dels 60, la influencia del protestantisme d’esquerres americà ja ha estat definitiva..., i catastròfica.
Per si t’interessa, t’adjunto una cosa que vaig escriure fa temps sobre la dimensió utòpica –i per tant profètica– que té la ciutat. És diu “Un lloc enlloc” i va sortir a la revista Transversal, 4 (1997).
Però, creu-me, no té sentit que t’empatollis amb aquesta qüestió en relació al teu objecte. Què més dóna si són o no són mil.lenaristes o si se’n consideren.
El que si has d’anar a compte és amb el crèdit que li dones a les entrevistes. Recorda que el que et diu un o una entrevistada, com és el cas que m’esmentes, no explica res, sinó que ha de ser explicat. No clarifica el sentit de l’acció, sinó que forma part de l’acció mateixa. T’adjunto uns apunts que tenia de quan feia Mètodes, per parlar del tema de l’entrevista.
[La foto de l'entrada l'he pres de blogs.heraldo.es]

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch