dimecres, 12 de gener de 2011

ESCOPOFÍLIA - Sessió del 13-1-11


Bon any a tothom.
Comença l’any i la Reina segueix on sempre. Sabeu?, dins de poc podreu gaudir de l’espectacle de veure alçar-se ella tota sola al mig del carrer, perquè serà l’únic edifici en peu en tot aquell tros. Serà impressionant.
Per començar l’any un curtmetratge que us agradarà força: TERMINAL BAR, de STEFAN NIDELMAN (2003), sobre un dels bars més durs del carrer 42 de Nova York i la seva parròquia habitual, un univers humà carregat de veritat. La vida mateixa, en fi. Està molt bé. Ja veureu. Una autèntic proposta de redefinició del llenguatge del documental.
L’altre dia em va convidar l’amic Edmon Roch —va venir a la Reina ha presentar-nos el seu “Garbo”– a l’estrena de “Bruc”. És molt divertida, una peli d’aventures que al capdavall no deixa de ser un magnífic spaguetti-western, amb un heroi que té l’humorada d’actuar amb tot el cos ensutjat de negre, no per passar desapercebut, sinó que suposem que per a retre homenatge a la Moreneta. Doncs, com una contribució a la promoció de la pel.lícula, he pensat que, en comptes de passar-vos un tràiler o un fragment, us podia fer veure algun moment d’un dels seus precedents: EL TAMBOR DEL BRUCH, d’IGNACIO F. IQUINO, un exemple de cinema de propaganda nacionalista franquista..., amb “Rosa d’Abril” com a himne de guerra. Delirant.
A l’endemà de la Reina fem allò del Hollywood Roig. Passem BLOCKADE, de WILLIAM DIETERLE (1938), una de les contribucions del cinema americà va fer a la causa republicana durant la guerra civil espanyola. És per a parlar del paper del que va ser el “camarada comissari” del PCUSA als grans estudis, que era JOHN HOWARD LAWSON, el guionista de la peli. Penso que estaria bé que sentíssim el discurs final de HENRY FONDA fent de milicià durant el que se suposa que és el bloqueig del port de Cartagena durant la guerra. La passem sencera el divendres 14 a l’Ateneu Roig, al carrer Ciudad Real, 25. A les 9 del vespre. Per si us n'animeu.
I us convido a compartir un dels meus petons de cinema favorits: el que JULIAN SANDS li fa a la HELENA BONHAN CARTER a A ROOM WITH A VIEW, de JAMES IVORY (1986). M'emociona. Un dels millors exemples que certs petons no es poden donar: se n'han de robar, com tan bé va entendre Truffaut titulant una de les seves millor pelis "Baisers volés".
Veurem alguns moments de la primera pel.lícula del pintor CARLOS GARCÍA-ALIX: EL HONOR DE LAS INJURIAS (2007), sobre un dels més significatius i finalment controvertit exponent del que fou la CNT a Madrid: Felipe Sandoval.
Sabeu? La clau de la vida –creieu-me– és no deixar mai de descobrir coses. En cinema, se m’acaba d’aparèixer en EDGAR G. ULMER, un bitxo raro que sol aparèixer merescudament com el gran precursor del cinema independent americà i que va fer pelis tan sorprenents com aquesta DETOUR de la que veurem algun fragment. Increïble. Ho seria ara; més si pensem que és del 1945. Això si que és cinema negre!
Una delícia de comèdia: EL HOMBRE DE AL LADO, argentina, estrenada l’any passat, dirigida per MARIANO COHN. És d’un arquitecte superguai i supermodern, molt de disseny i superenrotllat que es troba amb un veí d’allò més garrulo que s’entesta en obrir-li una finestra just al davant de casa seva. Genial i molt divertida. L’argument, per cert, recorda bastant al d’una peli que si heu estat alumnes segur que recordeu: “The Plumber”, de Peter Weir.
La tragèdia no està en la facilitat amb que allò que diuen el “sistema” engoleix qualsevol cosa, sinó com arriba a basar la seva estratègia més destructiva i desactivadora en banalitzar-ho tot. Un exemple: el que ha acabat fent amb el moviment okupa, que és convertint-lo en la seva paròdia a basa de trivialitzar-lo en quan d’ha dedicat a posar-lo en escena. Us en recordeu dels okupes de “El cor de la ciutat”? Doncs el començament de ¿POR QUÉ SE FRONTAN LAS PETITES?, d’ÁLVARO BEGINES és encara pitjor. Desolador. Però s’ha de veure.
I per acabar PROFESSIONE: REPORTER, de MICHANGELO ANTONIONI (1975). El final, que és una de les més dures i fredes maneres de mostrar-nos la mort humana, aquest mort humana que serà –no ho dubteu– un dia la nostra. Molt dura. Però, no ens enganyem: això és el que hi ha i no val a enganyar-se.
Tot això més els extres, és clar. Ja us avanço que hi haurà un triple obituari: BLAKE EDWARDS, GERRY RAFERTY i BOBBY FARELL. Tres grans pèrdues a les que la Reina no pot deixar de retre homenatge.
Apa, doncs fins dijous.



Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch