dijous, 13 de gener de 2011

Hollywood Roig - Sessió 14-1-11 - John Howard Lawson, un camarada comissari als grans estudis

Escolteu, anem a fer les coses bé. La darrera sessió va anar bé, però realment crec que haguéssim de parlar una mica després, fer una mica d’allò que deiem “cine-fòrum”. O sigui que, un cop pagada la novatada, fer-ho d’una altra manera. Jo arribo, explico quatre coses sobre la pel.lícula i perquè ens interessa, passem la peli, després xerrem una mica i, després fins i tot, si ens ve de gust, us passo algunes cosetes de l’Escopofília que haurem fet el dia anterior a la Reina (és allò que també fem un cop al mes a Vallcarca, que vaig explicar-vos l’altra vegada). O sigui el plan seria aquest, si us en sembla bé.
Divendres, 14, passem BLOCKADE, de WILLIAM DIETERLE (1938). Com haureu llegit al programa una de les pelis que es van fer a Hollywood en solidaritat a la causa republicana a la guerra civil espanyola. La fa el HENRY FONDA i MADELEINE CARROLL. Ja sabeu que ho fem a l’Ateneu Roig, al carrer Ciudad Real, 25, a Gràcia; a les 9 del vespre.
En aquest cas a qui vull presentar-vos és al guionista, JOHN HOWARD LAWSON (1894-1977), que per McCarthy i companyia era el dolent-dolent de la paranoia que es va desencadenar contra la “infiltració” comunista a Hollywood. De fet, Lawson va ser el primer que va ser cridat a declarar pel Comitè d’Activitats Antiamericanes el 17 d’octubre de 1947 i el primer en negar-se a contestar les seves preguntes i, en conseqüència, qui va inaugurar la llista dels anomenats “testimonis inamistosos” que van ser després condemnats a presó. Recordeu que s’era condemnat no confessar ser comunista, sinó per no confessar-ho.
El pobre va ser un dels que més van pringar perquè tots els delators l’esmentaven a ell el primer de tots, perquè no en va era la cara més visible del partit a Hollywood. Va ser aquell de qui Gene Kelly –un dels més bel•ligerants activista contra la caça de bruixes– va dir allò de “I si és comunista què?”.
Gran amic que fou de John Doss Passos, Lawson era realment el “camarada comissari” del PCUSA als grans estudis. De fet era el cap de la divisió del partit a Hollywood, en el que havia ingressat el 1934. Va ser un dels que va organitzar el sindicat de guionistes a Hollywood, el Screen Writers Guild, i va ser empresonat dues vegades com a conseqüència de les seves mogudes antirracistes a Alabama.
Tot això era del tot compatible amb que Lawson fos un guionista d’èxit. Pelis seves com “Sahara”, “Counter-Attak” o “Action in the North Atlantic” van ser èxits de taquilla i la mateixa “Blockade” que veurem va ser nominada a l’Oscar a la millor pel.lícula aquell any.
La peli, ja ho veureu, és interessant pel que té de testimoni del compromís de Hollywood amb els republicans i contra el bloqueig no del port de Cartagena –en el que se suposa que està inspirada la pel.lícula–, sinó contra el bloqueig que implicava la política internacional de no-intervenció, que deixava Espanya a mercè del aliats nazi-feixistes de Franco. Escolteu el parlament de Henry Fonda, fent de milicià, al final de la peli. Us l’adjunto en un arxiu mp3.
Això de banda de la pintoresca imatge que tenien –i tenen els americans– d’Espanya, tal i com veureu en algunes coses del film, sobre tot quan es posa en escena la pietat religiosa de les dones republicanes, agraint la fi del bloqueig de la marina franquista encenent-li espelmes a la Mare de Deu.
Una pena, en William Dieterle, que va purgar el seu delicte de treballar amb en Lawson fent pelis delesnables, de l’anticomunisme més groller, com ara “Peking Express”.
Per cert, un dels llibres que més em va influenciar de jovenet, va ser un llibre seu, de John Howard Lawson: El proceso creador del film (Fundamentos). Recordo que en una de les vegades que vaig deixar casa dels meus pares després de la detenció d’algun camarada van passar-se –com es feia aleshores– alguns companya a “netejar-me” el quarto, és a dir a endur-se’n coses que poguessin resultar comprometedores. D’aquelles situacions el que més temia no era sols a la policia, sinó a aquestes requises en les que se m’enduien materials “perillosos”, perquè sempre m’acabaven desapareixent altres coses. En una d’aquestes ràtzies va volar el llibre de Lawson, que no vaig recuperar mai més.
En aquesta ocasió la cosa tenia una remota explicació, que és que els socials poguessin tenir idea de qui era el seu autor. Ara, pitjor va ser la vegada que a la requisa se’m van endur un disc de música de la cort de Carlos V, que era un dels meus favorits i que ja em direu que podia tenir de comprometedor.
Si volguéssiu venir aquest dijous a la Reina, escriviu-me i ius dic on és. Però ni una paraula, eh?

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch