divendres, 24 de desembre de 2010

Correus des de Nouakchott - 27 novembre 2010

Ahir vaig poder posar-me a treballar. “Treballar” vol dir passar-me el dia al carrer intentant veure quina era la lògica de les apropiacions vianants de l’espai públic i l’organització de la circulació dels cotxes al centre de Nouakchott, al que li diuen La Capitaler, que és la zona on hi ha els bancs i els edificis oficials. Sobre tot al Carrefour Madrid, que és on Francesca i Marta tenen que fer el nucli de les seves observacions. Interessantíssim. És com El Caire: un caos absolut, sense a penes semàfors, amb una munió de cotxes que no fan més que tocar el clàxon i una massa humana agitant-se d’un costat a altre en una mena de barahunda indiscernible. Va haver diversos moments que vaig haver de seure perquè m’estava realment marejant, de l’efecte quasi narcòtic que tenia tota aquella barreja insuportable de sorolls, olors, colors... I molta, molta calor. Com és lògic, amb aquesta calor, per cert, tothom va tapat de dalt a baix, incloent la cara. La imatge de les dones amb vestits de tots colors i dels homes, amb els seus elegants bubus, dóna al conjunt la imatge d’una desfilada de models en el que tots i totes –fins i tot els pobres- semblen autèntics prínceps del desert. Després he entés l'origen d'aquesta sensació quan m'han dit que allà ningú va pret-à-porter i que tota la roba es fa a mida. Clar: el producte són purs figurins
Al migdia vam venir a dinar a La Medina, el café-restaurant des del que us escric, perquè te wi-fi. És un lloc pijo. Per gent rica. Els preus són a l’europea. Ens convidaven del festival de cinema. Vaig menjar fetge de camell. Estava molt bo.
A la tarda, altre cop al carrer.
Al vespre, la Marta –que ha comprat un cotxe tot destartalat, ben simpàtic- ens va portar a El Mina, un barri popular, d’aquells que l’ambaixada prohibeix als residents espanyols acostar-s’hi, per por als segestraments.
Els segrests... Quin cuento. Aquí te’n adones de moltes coses. La primera l’extremada simplificació de que fem víctima l’Islam i com ens l’imaginem lluny de la seva complexitat. L’Islam és tot un univers de matisacions.
Curiós, la gent troba d’un gust espantós anar amb pantalons curts. Ningú hi va. I mira que en fa de calor.
L’altre mite que descobreixes fals és el d’Al Qaeda. Veus claríssim fins quin punt Al Qaeda és una pura invenció occidental. Els segrestradors de l’Al Qaeda “magrebí” són els bandolers del desert de tota la vida, que s’apunten a la història aquesta per fer negoci. Igual que la manera como la premsa marroquina parla del Polisario como una espècie d’avançadilla del terrorisme islàmic, just per obtenir el recolzament dels Estats Units.
Quina farsa.
A El Mina vam menjar-nos un terrasseta uns entrepanets de carn que estaven molt bons. Ens vam fer amiguets d’un nen que ens va explicar moltes coses del barri i de la seva gent. Davant l’escàndol dels que hi anaven li vaig donar mil ougiyas. Tota una fortuna per ell. Més del que ens havia costat el sopar de tots cinc. Tres euros.
Acabem de portar-me el compte del tallat i el croissant del cafè pijo des del que us puc escriure: 800 ougiyas.
Un petó.
[La fotografia és del mercat central de Nouakchott i està pressa de

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch