dimarts, 2 de novembre de 2010

ESCOPOFÍLIA - Sessió del 4-11-10


Be, sabíem que la fi arribaria i ara ja sabem quan. La Reina desapareixerà en algun moment dels primers mesos de l'any que ve. Com veieu a l'article que us adjunto, la demolició de la nostra banda del carrer és imminent. La piqueta –és a dir la picota– ja està aquí. Les sessions escopofíliques i totes les demés coses que fem allà tenen els dies comptats, o sigui que afanyeu-vos per gaudir-les. D'ací ben poc la Rinea serà història i sols existirà en la memòria dels que us hi vàreu passar alguna vegada.
Però mentre sigui en peu anirem fent les nostres coses. Per la sessió escopofílica he preparat un cosa una mica especial per començar. Arribaré d'un acte en record d'un camarada de l'Associació d'Ex-pressos polítics que va morir fa poc, Manuel Altés, un amic i un mestre. Com homenatge m'agradaria passar un curtmetratge titulat EL SOPAR, rodada per PERE PORTABELLA el març de 1974. Quatre homes i una dona es troben en una masia en un indret indeterminat per sopar unes llesques de pa amb tomàquet i unes costelles. Son cinc persones que han complert diversos anys de presó efectiva com a conseqüència de la seva activitat a la resistència antifranquista. Són Narciso Julián, PSUC, 23 anys de presó; Ángel Abad, PSUC, 7; Antonio Marín, Comissions Obreres, 8; Lola Ferreira, PCML, 3 , i Jordi Cunill, Joventuts Llibertàries de Catalunya, 10 anys de presó. Parlen del paper de la vaga de fam, de les formes de lluita a l'interior, de les connexions amb l'exterior... Era el dia 2 de març de 1974. Aquell mateix dia, de matinada, havien executat Puig Antich. El rodatge es va fer de manera clandestina, la qual cosa implica que no hi ha títols de crèdit. Els tècnics van ser convocats escalonadament i sense saber quina feina anaven a fer ni a on. Val la pena veure aquesta pel.lícula perquè la reflexió sobre el que implica la pèrdua de llibertat és ben viva i perquè encara hi ha presos per motivació política a Espanya. I fixeu-vos que he dit "per motivació política" i no "polítics". De presos polítics ho són tots. ¿No?
Em fa l'efecte que la gent que munta els tercers dijous prepara un cicle dedicat a HARUN FAROCKI. Com a promoció em permeto ensenyar-vos els primers minuts de la seva WIE MAN SIEHT (1986). Un tipus realment interessant aquest Farocki. La pel.lícula explica coses com que el carro de combat va ser un desenvolupament d'una màquina agrícola o que la metralladora segueix els mateixos principis que els de la màquina de combustió. Una visió ben particular de la tècnica i d'allò per al que serveix.
I després una de les reflexions més profundes sobre la mort, una cosa en la que s'ha de pensar, encara que sigui per estimar-nos més la vida –no com els cabrons que volen tirar la Reina–. Es tracta d'un curt molt bo, d'aquells que fan pensar: NECROLOGY, de STANDISH LAWDER (1969).
I ja que estem parlant de coses profundes, us convido a veure una de les entregues del mític programa de TVE CANTARES, que realitzava MIGUEL DE LA HOZ i dirigia l'indescriptible LAUREN POSTIGO. El seu escenari, absolutament mític. De fet, crec que és la cosa més semblada a la Reina que conec: EL CORRAL DE LA PACHECA. Us passo el programa dedicat al gran ANTONIO MOLINA, del 1978. S'inclou una entrevisteta amb la seva filla, l'ÁNGELA MOLINA, que està bellíssima.
LA PELÍCULA DEL REY, dirigida per CARLOS SORÍN (1985), parla d'un dels personatges més interessants de la història de Llatinoamèrica: Orllie Antoine de Tounens, un francès mig penjat que va aconseguir fer-se coronar rei de diversos pobles indis de l'Araucària xilena i la Patagònia argentina a la dècada de 1860, que van reconèixer en ell un alliberador esperat i als que els va unificar en contra de l'expansió dels blancs. Una d'aquelles històries que mereix la pena conèixer; de debò.ONE DAY LIKE RAIN, de PAUL TODISCO (2007), té tots els ingredients per ser descoberta un dia o altre i aixecada als altars de les pelis de culte. D'aquests elements que la fan estranyament atractiva, malgrat o per causa de la seva raresa, he triat el moment en que apareix LAVENDER DIAMOND cantant "You broke my hearth". M'encanta aquesta cançó.
No m'agrada massa STEVE MARTIN, però hi ha algunes coses seves que estan força bé i que demostren que igual el problema són les pelis que fa, la majoria francament mediocres. A aquesta LITTLE SHOP OF HORRORS, el remake en clau de musical soul que va fer FRANK OZ l'any 1986 del clàssic de Roger Corman, Martin fa d'odontòleg sàdic que es troba amb un entusiasta pacient sàdic que és res més i res menys que el gran BILL MURRAY, fent un cameo. L'escena és molt divertida. Ja veureu.
I una de por, que en passem poques: JU-ON, de TAKASHI SHIMIZU (2003). N'he triat uns quants sustus guapos. Per mi és la millor de les expressions del j-horror, el cinema de terror japonès, digne successor del giallo italià dels Mario Bava o Dario Argento.
I per últim –extres i sorpreses apart– algun moment de ME AND HIM, una de les pel.lícules que va fer als USA la directora alemanya DORIS DÖRRIE. És del 1988. A aquesta dona li debem algunes joies com aquesta, una comèdia important que trobo que no ha estat prou valorada. El seu tema és el de la relació conflictiva entre les polles i els seus diguem-ne titulars. Relacions difícils, com tothom sap, fetes a partir d'interessos antagònics i incompatibles. Al final descobrim que hi ha una societat oculta paral.leles que uneix les polles entre si i les establir vincles fets de solidaritat o de conflicte entre elles. Una peli a descobrir, sens dubte.
Vinga, dons ens veiem dijous. I mentalitzeu-vos. Si veniu a la Reina a partir d'ara per qualsevol cosa, ha de ser per a que el que us passi sigui memorable. Si no. no cal.

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch