dimecres, 3 de novembre de 2010

Diversitat cultural - Classe del 28-10-10 - Ciències socials al servei de la redempció de la ciutat

Vaig començar la classe llegint-vos un fragment d'un llibre que m'apassiona: La decadencia de de Occidente, d'Oswald Spengler. Portava l'edició de Revista de Occidente de l'any 1953 que vaig comprar a un puesto del mercat de Sant Antoni. Pertanyia al segon volum, publicat al 1923, i al capítol "Origen y paisajes y ciudades". És aquell en el que parla de la ciutat com a "demoníac desert de llambordes" i tan bé representa la ideologia antiurbana que l'Escola de Chicago va assumir en bona mesura. Ja vaig explicar-vos la influència de Spengler sobre els chicaguians. També algun apunt sobre la seva relació amb els nazis i la seva injustificada reputació d'ideòleg seu. De fet, si mireu la seva biografia ja veureu que sempre s'ha especulat amb que foren ells que l'assassinaren, simulant un atac de cor. Vaig aprofitar l'oportunitat per evocar un monogràfic de la revista Archipiélago amb un eloqüent títol, la veritat del qual assumeixo plenament: "La inquietante lucidez del pensamiento reaccionario". Va ser el número 56.
Al mateix temps que es percebien aquestes qualitats positives de l'anonimat i la dispersió amb vista a constituir les bases d'una existència més lliure i més creativa, els chicaguians es van veure absorts en la paradoxal contemplació dels excessos que, segons ells, es produïen en els processos d'integració urbana. Aquella mateixa inestabilitat estructural que es descobrien potencialitats excepcionals acabava sent també trobada culpable de tot tipus de catàstrofes humanes, conseqüència de la impossibilitat que patien les institucions primàries de la societat –família, treball, escola, política, religió...– a l'hora d'organitzar significativament l'experiència de la vida. Ja que cap adscripció identitària podia assegurar-se una lleialtat total i a temps complet dels seus membres, els urbanícoles eren vistos com abocats a viure la relació assecant entre segmentacions mal ensamblades i canviants. El contrast entre distància social i proximitat física es traduïa llavors en sentiments d'aïllament, solitud i incomprensió. Els esmentats intervals i forats, les intersticialitats de les que parlaven a la darrera classe, de vegades immenses, escletxes que s'obrien entre institucions provocaven l'aparició de tot tipus de marginats i desertors que trobaven en elles el seu lloc. Com resultat de la falta de garanties per a un desenvolupament coherent de la personalitat, i per dir-lo en les paraules del propi Louis Wirth, era presumible que abundessin «el desequilibri personal, les crisis mentals, el suïcidi, la delinqüència, els crims, la corrupció, etc.». La ciutat era entesa com un organisme dotat de vida però mancada d'esperit, sense aquells principis morals ni aquella unanimitat cosmovisional que en la societat premoderna se pressuposava que havien garantit tot pacte societari. En la ciutat, el que havien estat uns poderosos nusos familiars o veïnals es veien afeblits pels embats del fracàs, la dissipació moral, la liberalitat dels costums, la impersonalitat de les relacions, els mòbils egoistes.
L'urbà quedava així reduït a un marc mediambiental en el que s'aglomeraven interessos i identitats incompatibles entre si, als quals amb freqüència mantenia units l'hostilitat o la indiferència. Allà la identitat es feia complicada i les experiències estaven determinades per la fragmentació i la discontinuïtat. És cert que George Simmel ja havia advertit dels efectes que podia provocar el trànsit de modalitats congruents de vida social a formes de convivència crònicament intranquil·les i complexes, marcades per l'agitació i per les relacions anònimes, però d'això no es derivaven conclusions per força negatives, a la manera de les inferides pels chicaguians. Aquests van plantejar el «augment de la nerviositat» en les societats urbanes apuntat per Simmel en processos de pèrdua de la personalitat, de la socialització o de la cultura, el que es va començar a cridar despersonalització, desocialització i aculturació. Aquella heterogeneïtat generalitzada, la superposició constant de formes de pensar i de fer, que haurien d'haver estat reconegudes com el que eren –un fet i prou– van ser problematitzats pels teòrics de Chicago com a conseqüència dels postulats morals que van determinar el seu treball.
No cal oblidar que el propi rebuig de la vida urbana que els teòrics de Chicago van assumir com fonamental era ja de per si mateix un signe d'adscripció a principis bíblics que conceben tota ciutat terrena com la inversió de la Jerusalem celestial i que es concreten mitològicament en les ciutats blasfemes de Babel, Babilònia, Sodoma o Gomorra. En el propi Apocalipsi de Joan la ciutat apareix com el lloc infame per excel·lència. L'Escola de Chicago va traslladar al camp de la pràctica de les ciències socials el pressupost teològic protestant que va fundar les ciutats nord-americanes modernes i va orientar el seu desenvolupament : a partir de la immanència del subjecte i de la interioritat personal com sagrari, el disseny de la ciutat s'assenta en l'abominació d'un espai exterior marcat per la confusió, el desordre i la crueltat.
Els postulats morals que impulsaven als teòrics de Chicago eren, al seu torn, la derivació d'una inquietud filantròpic de matriu no menys religiosa, determinada pel fet que pràcticament tots els membres del seu primera fornada eren fills de pastors protestants –Thomas, Burgess, Faris– o procedien del treball social –Wirth, Thrasher, Shaw–. Les preocupacions socials dels chicaguians no estaven guiades només per una mera voluntat científica, sinó que resultaven de la convicció que els estralls produïts pels processos d'incorporació a la societat urbana havien de ser endolcits per mitjà, entre altres coses, d'un millor coneixement sobre la composició i la vida de les classes populars, en gran mesura conformades per immigrants que començaven a amuntegar-se en les barriades perifèriques de les grans ciutats americanes o que constituïen guetos el model dels quals havien importat d'Europa. En aquests nínxols de pobresa i desarticulació social, al mateix temps llocs i estats mentals, aïllats espacial i moralment de la resta de la societat, era previsible l'aparició de patologies socials de tot tipus, des de la anomia fins al crim. Els teòrics de Chicago van ser, si més no en bona mesura i no tots, una sort de destacament científico-social lliurat a redimir als habitants dels slums o barris baixos menys del paupèrrim de les seves condicions de vida que de la desorganització psicològica i moral que cabia esperar en ells. Els seus habitants eren gent que, al cap i a la fi, havien anat a enfrontar-se a una societat sense cor, individualista, sense que els mecanismes de control i d'organització que havien conegut en les seves cultures de partida servissin per res. A la deriva en un món atroç, els pobres estaven abocats a l'alcoholisme, la delinqüència, la marginació o simplement a la desesperació. És sabut que el moviment sociològic de Chicago –com altres anàlegs a Anglaterra i Estats Units– va respondre als requeriments d'un corrent d'activisme pastoral protestant conegut com els settlements, la intenció dels quals va ser la de convertir els barris perifèrics de les grans ciutats en expansió en laboratoris que posar a prova iniciatives de progrés socio-moral capaços de temperar els excessos del liberalisme capitalista i el darwinisme social imperant.
Estem parlant d'un marc general que és el del cristianisme social reformista, el puritanisme lleument d'esquerres de la Social Gospel, que es va llançar als carrers de les grans ciutats amb la finalitat de rescatar d'elles a totes les víctimes d'un capitalisme cada vegada més desproveït de la seva justificació transcendent, cada vegada més inmisericorde. El propi context de The Fundamentals va incloure reflexions de signe reformista i un dels grans representants del fonamentalisme, William B. Riley, va sostenir que eren necessari no donar l'esquena al que estava passant en les ciutats, sinó, al contrari, anar a elles per a solidaritzar-se amb els treballadors i democratitzar al màxim la vida civil. Tot això es va concretar en campanyes per a elevar el to moral de les classes pobres urbanes, víctimes no tant de la seva pobresa com de la seva desorientació. Translació al camp del treball positiu del que al llarg del XIX s'havia convertit en una lectura filantròpica de la vella caritat cristiana, entesa ara com contribució al restabliment d'un ordre socio-natural més just, alienat per causes essencialment morals, que es derivaven al seu torn de les noves formes de vida que havia portat la revolució industrial.
Les ciències socials es van convertir en un front més del redentorisme religiós que dominava la societat nord-americana a principis del segle passat, com havia ocorregut a Europa al llarg del XIX de la mà dels primers passos de la sociologia i l'antropologia. En no pocs dels volums de The Fundamentals es proclamava la importància de recórrer al mètode científic per a reconèixer i aplicar la voluntat divina, i, sobretot, per a tractar de «ajudar a tots els nostres germans en els assumptes socials». Els sociòlegs de Chicago no només van ser investigadors lliurats a la pràctica d'una disciplina acadèmica, sinó també apòstols que volien rehabilitar, amb una mà en la Bíblia i l'altra en la Ciència, la doctrina del pecat original, i fer-ho sota la forma d'una nova responsabilitat social, una fórmula que substituïa la vella solució individual del protestantisme tradicional per la convicció que la salvació de cadascú només era possible a través de la salvació del tot social. Lògica de l'involucrament que resulta al seu torn d'una teologia social com totalitat holística, cadascú dels components del qual depèn –és solidari– de tots els altres. És a partir de tals conviccions que l'Escola de Chicago desplega el seu activisme salvacioniste, valent-se dels instruments positius de les ciències socials.
Com s'acaba de recordar, aquestes ja havien emergit a Europa en el segle XIX amb una clara vocació moralista i, des d'un principi, van merèixer ser denominades «ciències morals», ja que van treballar a partir del pressupost que la societat humana podia distingir-se d'unes altres que era la conseqüència de valors institucionalitzats, fora per mitjà del consens o de la tradició. Aquestes ciències socials no es van conformar amb ser morals ; van voler ser també moralistes, en el sentit que la seva pretensió va ser ajudar a millorar la societat, diagnosticant els seus mals i orientant les seves reformes. Als Estats Units la contribució de les ciències socials al humanitarisme de base cristiana es va investir de pragmatisme, i d'un pragmatisme que reclamava de les ciències socials una mica més que teories: mètodes, estratègies, tècniques d'observació i de registre. D'una etapa especulativa es va passar a altra més empírica, guiada per una creixent exigència de rigor i sistematització, que es va traduir en l'assumpció de les metodologies qualitatives que l'antropologia cultural nord-americana havia començat a utilitzar a partir de Franz Boes. Aquest és el moment de les enquestes porta a porta que busquen conèixer de primera mà la manera de viure dels sectors a moralitzar en la ciutat. S'indaga sobre els orígens socials dels immigrants i s'escruta la composició humana de barris cada vegada més diferenciats, sense deixar d'aplicar en cap moment el postulat que identifica com desorganització i desarrelament qualsevol expressió d'inestabilitat social.
No hem d'oblidar quins eren els pressupostos d'aquell protestantisme de signe reformista que en tants sentits va orientar l'expansió i fiançament del capitalisme als Estats Units i del que va dependre en gran amidada el sorgiment de la socio-antropologia chicaguiana. A l'Amèrica del Nord s'havia anat afinant el fonament teològic mateix de la malignització del món i particularment dels nous espais públics en les ciutats. Els processos de secularització modernitzadora –que ho van ser d'estatalització, homogeneïtzació cultural, industrialització, urbanització, subjetivització, etc.– van consistir en el sistemàtic desmantellament dels instruments tradicionals de control social, en favor sempre d'una vivència interior de l'inefable. Això va dur parell una destrascendentalitzación del temps i de l'espai, respecte dels quals les velles institucions religioses van rebre la gairebé explícita prohibició d'intervenir normativitzadorament, com fins a llavors. S'havia produït una distància crítica entre l'autonomia subjectiva dels individus –objecte d'una autèntica santificació– i l'autonomia objectiva de les esferes socials institucionalitzades, percebudes ara com inhumanes, racionals, fredes, etc.
D'aquest quadre derivava una sort de teologia urbana, que ho era també d'un nou exili del poble de Déu, a les antípodes de tot quant hagués pogut antullar-se transcendent, a mercè de tot tipus de perills morals, teatre per al deliri i l'absurd d'una vida quotidiana sense sentit, habitat tan sols per somnàmbuls sense ànima. Les primeres ciències socials de la ciutat van començar veient en els carrers el marc d'una sociabilitat gairebé animal, una convivència subsocial, com corresponia a una etologia urbana derivada del darwinisme social. Per als teòrics de l'Escola de Chicago, l'ordre moral de la ciutat consistia precisament en la manca de tot ordre moral, cosa previsible en un domini de les segmentacions, del desordre, on la «vida interior» coneixia obstacles insuperables per a desenvolupar-se, si és que ho aconseguia. Un erm sense entranyes en el que el crim i la bogeria aguaitaven permanentment. Espai sense lloc per a la veritat, alienant, impersonal, etc. Un món així acabaria reclamant una sociologia com la inaugurada per l'Escola de Chicago, centrada de manera gairebé exclusiva en els «problemes» i les «patologies» socials i en les possibilitats per al seu remei o el seu suavitzament, una sociologia que va acabar rebent el sarcàstic títol de D Sociology : D, per disease, drugs, delinquancy, drink, disorganization.
Vaig posar un èmfasi especial en la importància de les aportacions de Richard Sennet. Si podeu, feu-li un cop d'ull a El declive del hombre público (Península) i sobre tot, pel tema que us vaig apuntar de la invenció del "hogar dulce hogar", Vida urbana e identidad personal. Los usos del desorden (Península) y Narcicismo y vida moderna (Kairós).
Vull que a la propera classe parlem d'un tema que va quedar obert a la darrera, que és el de la comunitat
(No sé de qui és la foto de l'entrada, però l'ha he tret de
http://www.forodefotos.com/urbana/3831-foto-urbana.html)

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch