dimecres, 15 de setembre de 2010

ESCOPOFÍLIA - Sessió del 16-9-10


Apa, doncs som-hi. Novena temporada i reinaguració de la Reina després dels arreglos que l'hem fet. Morirà més bella que mai.
Començo pel final, perquè ara veig que al programa que us he avançat m'hi descuidat de la seqüència amb que tancarem la sessió d'aquest dijous: el duel entre GARY COOPER i BURT LANCASTER –o, millor dit, amb la seva increïble dentadura– amb que es tanca VERACRUZ, de ROBERT ALDRICH (1952), ja sabeu, una de les feinetes de la nostra SARA MONTIEL a Hollywood. També us avanço que un dels extres serà un parell de moments sublims de THE DIED WITH THEIR BOOTS, "Moriren amb les botes posades", de RAOUL WALSH (1941). Ho dic perquè ahir al vespre l'Alberto em va dir que era la primera vegada que no li sonava cap de les pelis programades i no vull que ningú es desanimi per això. Al programa oficial he primat pelis raretes, és veritat, però farcirem la sessió de coses molt més conegudes i que seran en plan sorpresa.
El primer que passarem serà una cosa ben interessant. L'any 1986, quan s'anava a complir el 50 aniversari del començament de la guerra civil espanyola, va haver un intent per part de TV3 i de DOLORS GENOVÈS de fer una cosa sobre allò que no fos en la línia de "La vieja memoria", de Jaime Camino, per exemple, en plan figurons de la història parlant del que van fer i van deixar de fer, sinó que recollís el testimoni de persones ordinàries, "sense importància", però que van patir més que ningú els esdeveniments. El resultat va ser un programa especial que es va dir IN MEMORIAM. El més interessant, a més de ser el primer treball de Genovès, és que la realització li van encarregar a LLORENÇ SOLER, sens dubte el millor documentalista català, autor de peces fonamentals com "El largo viaje hacia la ira" i altres obres mestres. Les seves grans aportacions al documental social van ser als anys 60 i després, ja a partir del 2000, va passar-se al cinema de ficció, amb pelis ben interessants, com ara "Said" o "Vida de familia". Si busqueu, veureu que sembla que als anys 80-90 desapareix i és l'època en que va estar fent coses per TV3, sobre tot. Doncs vet aquí l'oportunitat de veure'n una d'elles: un documental sobre la guerra civil a Barcelona en el que tot el protagonista recau en un militant d'a peu del POUM, Joan Rocabert, i la seva família.
Després una altra raresa que no trobareu por ahí: NOCE EN GALILÉE, de MICHEL KHLEIFI, potser la pel.lícula més representativa del cinema palestí. És la historia d'una boda a la que s'imposa la presencia, com a del governador israelià de la zona. Va ser premi internacional de la crítica al festival de Sant Sebastià el 1986, però incomprensiblement no s'ha editat mai en dvd., si més no que jo sàpiga. Una altra exclusiva de la Reina. La tinc d'un passi que van fer al 33 fa vint anys o així.
Estava jo fent zapping i tal i, de sobte, m'aturo a un canal on estaven fent una de JAMES STEWART que no havia vist. Me la quedo mirant i em dic "quina cosa més rara". Semblava una peli del Frank Capra, però no ho era exactament. Em deixava completament desconcertat, per la història que explicava –una autèntic apologia de l'esquizofrènia i una crítica al mateix temps tendre i ferotge contra els psiquiàtrics, digna dels amics de Ràdio Nikosia–, però el que més em deixava pasmat era que hi havia detalls que era segur que havia d'haver vist Richard Kelly abans de fer la meu adorada "Donnie Darko". Vaig buscar què era allò. Resultat: HARVEY, de HENRY KOSTER (1950). Ràpidament a posar a tot trapo l'emule i aquí la tenim, per compartir algun dels discursos del protagonista i algun moment estel·lar del seu amic invisible: un conill de dos metres i mig, omnipresent, però que ningú veu. Un amor de pel·lícula. Després m'he assabentat que Spielberg en prepara un remake. Se'l mereix; sens dubte.
Més. Fa unes setmanes tancaven el Rex, a la Granvia, un dels pocs cinemes grans que quedaven. Ara ja queden l'Urgell, l'Alexandra, el Coliseum... Poca cosa més. En el seu honor un dels micrometratges de 3 minuts a través dels quals un grapat de grans directors li van retre homenatge als seus cinemes, els cinemes on van bressolar el seu amor pel cinema. Totes les aportacions plegades es van estrenar com CHACUN SON CINÉMA, i es va fer en honor de la 60 edició del Festival de Cannes, al 2007. He triat una de les peces, una de les que més m'agrada: ANNA, de ALEJANDRO GÓMEZ IÑÁRRITU, que és molt maca, amb un homenatge a una de les més extraordinàries músiques de pel.lícula: el tema de Camille de "Le Mépris", de Godard, composada pel gran Georges Delerue.
Després dos clàssics del millor frikisme: PAJARITO GÓMEZ, una pel·lícula inclassificable de RODOLFO KUHN (1965), que és un musical argentí de lo més pedorro i una al·lucinació anomenada EL ASESINO DE MUÑECAS, de CARLOS MADRID, de 1975, amb INMA DE SANTIS i l'impagable i mític DAVID ROCHA. Busqueu informació sobre aquest paio. S'ha de veure. Aquestes dues pelis no es poden creure; de debó.
Porto una altra raresa: THE CARS THAT ATE PARIS, de la magnífica etapa australiana de PETER WEIR (1974), sobre quines implicacions terrorífiques té el procés d'automobilització. En honor de Francesca, que se'ns va a fer treball de camp a Mauritània.
Crec que l'hem de fer un homenatge a SILVIA KRISTEL i, per extensión, a la amb entranyable Emmanuel. Trobo que aquestes coses "eròtiques" que es van fer al mitjans dels 70 tenen un cert encant. Us proposo EMMANUEL 2: L’ANTIVIERGE, dirigida per FRANCIS GIAGOBETTI (1975). He triat unes quantes escenes picantotes, a veure si s'anima una mica la gent, que a la Reina tothom es mostra sempre molt comedit.
Un esment especial per l'homenatge que voldria fer-li a Joe Hill. Ell va ser sens dubte el primer dels grans folk-singers, el senderi del quan vàrem seguir després, ja sabeu, els Woody Guthrie, Tom Paxton, Phil Ochs, Peter LaFarge, Bob Dylan, Bruce Spingstenn…
Joe Hill va ser un immigrant d'origen suec que va inventar-se un sistema per a poder fer mítings obrers al carrer a Estats Units a principis del segle passat. Com la policia no els deixava parlar en públic als sindicalistes, Joe va descobrir que si els de l'Exèrcit de Salvació si que podien expressar-se lliurament era perquè… cantaven. Ah, si, es va dir. Doncs jo també canto. I el que va fer va ser agafar tots els himnes religiosos del moment i els hi va canviar la lletra. No va gravar cap disc, però les seves cançons van ser himnes de lluita per a diverses generacions de militants sindicals nord-americans. Va morir afusellat a Salt Lake City, a l'estat d'Utah, el 1910, en un cas molt similar al de Sacco i Vanzetti, és a dir després d'un procés judicial ple d'irregularitats. He recuperat una magnífica pel·lícula que tampoc s'ha reeditat en dvd: JOE HILL, del també suec BO WIDERBERG (1971). Superbona. Emotiva. Hi ha diversos moments que van que ni pintats per un tema que sabeu que m'interessa molt, que és el del usos inamistosos de l'espai púbic. He preparat, a més, alguns muntatges amb temes seus o sobre ell. Serà la contribució de la Reina a la convocatòria de vaga del 29.
Fins dijous.

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch