dimecres, 14 de juliol de 2010

Escopofília - Sessió especial del 15-7-10 - Festa final


La veritat és que ja havíem dit que la darrera sessió escopofílica era la darrera de la temporada. Però, l’altra nit vam trobar una excusa d’or per a fer-ne una altra: retre-li homenatge festiu a la Maria, que se’ns va al Japó a treballar. La Maria és la nostra dissenyadora i és una de les persones que estan darrera la barra cada nit a la Reina. A més, és una de les persones que porten lo del Tercer Dijous. O sigui que aquest proper dijous, sessió d’Escopofília i sarao final en honor de la Maria.
Com se’m va o se’m va hem pensat de muntar un programa amb força ingredients japos. D’entrada uns moments d’un gran obre mestre: KWAIDAN, de MASAKI KOBAYASHI (1964). Prodigiosa. L’heu de veure. El seu títol en espanyol va ser “El más allá” i són quatre històries de fantasmes d’una bellesa extraordinària, basades en contes de Lafcadio Hearn. Us oferirem la primera de les històries: KUROKAMI, “La cabellera negra”. El títol ja us indica que és el punt d’inspiració de la famosa “The Ring”. Per cert, no us sona de res el nom Kobayashi? Us en recordeu de “Sospechosos habituales”, de Brian Singer? Com es diu l’advocat de Kaiser Sozer, el nom que després veiem que Verbal ha tret de la marca del fabricant de la tassa de cafè que se li cau a Chazz Palmentieri, el policia, quan se n’adona que l’han enredat? Efectivament: Kobayashi! Quina forma més bonica de retre-li tribut a un dels millors i menys coneguts directors de cinema japonès.
A continuació EL PIANISTA, de MARIO GAS (1998). Recordeu que fa un temps us vaig demanar pistes per trobar terrats interessants per al llibre que Anna Juan Cantavella està preparant? Doncs una de les coses que està fent és compilant pelis i novel•les que passin a Barcelona en les que el terrats ocupen un paper important. Una d’elles és aquesta pel•lícula, basada en una novel•la de Manuel Vázquez Montalbán del mateix títol. Us he triat una seqüència que explicita la importància que varen tenir els terrats a Barcelona fins cap allà els anys 60, totes les activitats de tota mena que s’hi diuen allà a terme, entre elles moltes de pura sociabilitat. Ara els veiem deserts, erms, abandonar, però els terrats van ser un dels escenaris fonamentals per a les classes populars barcelonines durant lustres. A la peli apareixen al•ludits elements que foren de debò importants d’aquells indrets a mig camí entre el cel i el carrer, al mateix visibles i amagats, com els colomers o la tradició de fer volar estels en quan arribava el bon temps.
I m’agradaria continuar amb l’homenatge a l’enyorat amic JOSE MARIA NUNES. Que tal alguns moments de BIOTAXIA, de 1968?
I donat que li volem donar un to japonès a la trobada de dijous, un ingredient del millor cine infame i bizarro –com és “bizarro” en català, per cert?-: TRE SUPERMEN A TOKYO, de BITTO ALBERTINI (1968), una de les pitjors pel•lícules –és a dir de les millors- d’un dels més lamentables productes de la sèrie Z del cinema italià d’humor més pèssim: els tres paiasos presumptament còmics que es feien anomenar Els tres supermans... Bé a cuento perquè passa a Tokio, però val la pena per preguntar-se a qui podria fer riure una cosa així. Vet aquí el nostre apartat friki de la nit.
Més cosa japonesa: una de les millors pel•lícules del grandiós i mai prou admirat SAM FULLER, un dels deus indiscutibles de Vallcarca. Es tracta de HOUSE OF BAMBOO (1955). I recordeu que a la Reina les pelis de Fuller no es veuen: es veneren.
No ho sabeu, però ja us ho dic jo. Maria va a Tokio en pos de HAYAO MIYAZAKI. No és broma. N’hem parlat amb ella i ens ho ha reconegut: sent per aquest home una admiració total i al capdavall va per a visitar els seus estudis i submergir-se en l’ambient en el que la seva obra emergeix. Ja hem passat algunes cosetes seves. Ara us proposem alguns moments del seu prodigiós CHIHIRO NO KAMIKAKUSHI, del 2001. A més d’això, he fet una petita tria de coses manga que aniré distribuint al llarg de la sessió i que són l’autèntic homenatge a Maria, per a la qual el viatge a Japó té alguna cosa de desplaçament a les fonts d’una estètica que ens costa que la fascina, i amb motiu: UTENA, ARARE, RANMA 1/2, SAKURA, SAILOR MOON, COWBOY BEBOP, EVANGELION... En farem un petit repàs.
La pel•lícula VATEL (2000), dirigida per ROLAND JOFFÉ (2000), aborda un dels episodis de la vida de François Vatel.. La pel•lícula procura una magnífica reproducció del que deuria ser aquella apoteosi de l’estètica buida de finals de la segona meitat del segle XVII, aquella fastuositat barroca, retòrica, teatral, ampul•losa, que amagava en realitat una societat extremadament jerarquitzada i farcida d’arbitrarietats i injustícies, en un context que, per cert, ja havia estat representat pel mateix Georges Depardieu en una altra pel•lícula: “Toutes les matins du monde” (1991), sobre la vida de qui fou músic de la cort del Rei Sol, Marin Marais.
L’altra dia vaig anar a l’estrena de DANÇA ALS ESPERITS, de RICARDO ÍSCAR (2010). Està basada en un llibre d’un dels col•legues antropòlegs que més admiro: LLUIS MALLART, de qui segur que molts heu llegit “Sóc vill dels evuzok” (La Campana). El llibre en qüestió és diu “La dansa als esperits. Itinerari iniciàtic d’un medicinaire africà” i va ser publicat l’any 1983 en català per La Llar del Llibre. És un altre dels treballs de Únicamente Severo, la productora de Daria Esteva, de la que just fa unes setmanes vam veure a un Tercer Dijous a la Reina la seva “Morir de dia”, de Laia Manresa i Sergio Dies. Interessant: Únicamente severo, el nom de la productora, és un homenatge clar a una pel.lícula que van dirigir plegats el pare de Daria, Jacinto, i en Joaquim Jordà. Un dia us explicaré la història de la meva relació amb Daria i, a través seu, amb en Cinto Esteva i de com d’ella va sorgir “El contrato del cazador”, la superinquietant pel.lícula de Jordà sobre Esteva.
Be, suposo que està clar que sóc un fan total de BUSBY BERKELEY. Per tant no us farà res si us poso un dels esbojarrats números del seu DAMES, del 1934.
L’agost de 1972 i l’estadi de Wembley de Londres es va celebrar un concert que volia arreplegar als grans del rock & roll clàssic, que no mereixien l’eclipsament de que eren víctimes en plena era underground. Allà van acudir alguns dels grans: CHUCK BERRY, JERRY LEE LEWIS, LITTLE RICHARD, BILL HALLEY… Ens agradaria acabar la temporada amb algunes de les intervencions d’aquell memorable concert, tal i com apareixen al documental THE LONDON ROCK & ROLL SHOW, de PETER CLIFFTON (1973). Hi ha alguna cosa a internet, però hem tingut la cura de triar actuacions que no es trobem a la xarxa, que és el que habitualment fem amb la programació de la Reina.
Bé, que us esperem dijous allà per fer-li un petó de comiat a la Maria i acompanyar-la fins, si cal, que surti el sol. Com a mínim.
Fins aleshores.

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch