dijous, 1 de juliol de 2010

Escopofília - Sessió del 1-7-10


Us explicaré una història. Fa molt de temps vaig comprar-me un llibre d’un dels crítics més prestigiats del moment, Manuel Villegas López. Seria l’any 73 i jo tenia 17 anys. El llibre es deia Grandes nombres del cine (Planeta) i era una llista comentada d’uns tres-cents noms de directors i de pel·lícules. Aquest va ser per mi un llibre de referència fonamental, una mena de guia del que calia veure per ser admès a la sagrada lògia cinèfila. A la llista hi havia un sol curtmetratge: NIGHT MAIL, de JOHN GRIERSON (1936). L’elogi que es feia d’aquest film era tan exaltat i semblava tan sincer que vaig sentir-me obligat a veure-la. Realment va merèixer la pena. I mira que és poca cosa el que explica: el recorregut del tren nocturn que va de Londres a Glasgow distribuint el correu per les diferents poblacions per les que va passant. De fet, és un documental de propaganda del servei anglès de correu. Però, quina meravella. Que gran Grierson! Tot amb música de BENJAMIN BRITTEN i incloent una poema composat per la pel·lícula per W.H. AUDEN, una cosa intraduïble, pura musicalitat. Pensava posar-vos el moment en que sona el poema fa uns messos, però vaig canviar d’opinió en recorda que la peli dura vint-i-cinc minuts i que mereixia la pena veure-la sencera. Per cert, parlant de Grierson. Sabeu qui va ser deixeble seu al National Film Board of Canada? Doncs un tal Erving Goffman. Us en sona?
Estarem d’acord amb que l’amic JOSÉ MARIA NUNES està entre els tipus als que més hem respectat, tant com a persones com en tant que creadors d’imatges. Després de fer-li un cop d’ull a “Noche de vino tinto”, m’agradaria que ens assoméssim a algunes de les seves pel·lícules menys conegudes, com aquesta SEXPERIENCIAS, del 1968.
Ara que tant es parla de la qüestió trans, he pensar que podríem veure una cosa molt, molt interessant. Es tracta dels primers moments de LA BANDERA, de JULIEN DUVIVIER (1936), amb el gran JEAN GABIN, basada en la novel·la de PIERRE MAC ORLAN. Ja vaig parlar-vos de l’admiració que sentia Lévi-Strauss per MacOrlan i el deute que reconeixia amb ell. Doncs bé, el cas és que la primera part passa a Barcelona, a mitjans dels anys 30 i està rodada al Xino. De fet, Mac Orlan és un dels grans forjadors de la llegenda del barri i de la seva projecció internacional. Hi ha una llarga escena que passa a una mena de cabaret de travestis i és un magnífic exponent documental del que era l’ambient marica a la Barcelona de l’època. Mereix la pena, perquè veureu com eren aquestes coses en aquells moments. Interesantíssim. Ja veureu.
Els companys i companyes que munten els Tercers Dijous ja us van convidar a descobrir a HARUN FAROCKI. Si us en recordeu, vam passar fa unes setmanes “Gefängnisbilder aka Prison Images”. Impressionant. Doncs us proposo mirar el començament d’una altra peça extraordinària: VIDEOGRAMME EINER REVOLUTION, del 1989, una mena d’anàlisi de la revolta que va enderrocar Ceaucescu l’any 1991, a través de les imatges que van circular o es van ocultar a propòsit dels esdeveniments. A veure si els dels Tercer Dijous s’animen a passar la peli sencera.
Soledad Real va ser una lluitadora antifeixista com moltes altres, amb una vida tan dura i tan gloriosa com tantes d’altres. Va néixer i sempre va estar molt vinculada a la Barceloneta. Va deixar-nos fa un parell d’anys. FERRAN ALCOZAR i PATRICIA DE SILVA li van dedicar un documental molt maco del que m’agradaria que veiéssiu quan parla de com les dones, a la revolució i la guerra, mantenien una unitat antifeixista que els homes no van saber respectar. També parla de lo dur que era ser dona durant la guerra; en certs moments fins i tot més que ser home. El documental es diu LAS VENTANAS DE SOLEDAD REAL (2009).
I una cosa també superinteressant. Ja sabeu la meva devoció per Busby Berkeley i la seva estèrica. Ara bé, val la pena veure fins quin punt el seu estil no era tan original com podria semblar. Aquí teniu un exemple: LORD BYRON OF BRODWAY, dirigida Harry Baumont (1930). És un dels primers musicals de Hollywood, amb un estil que ja veureu que recorda les coreografies de Berkeley i, atenció, amb un preciós ús del technicolor. Un cop més, és cosa de recordar que el cinema en color és anterior al sonor. Una delícia.
Conec amb l’ADRIÀ PUJOL des de que era petit. Era amic del cole de la meva filla gran, Ariana, i fill a més d’un bon amic. És un dels noms més vells de la llista de la Reina, un “amic de la casa”, per dir-ho així. Doncs vet aquí que el xaval, amb la CARLOTA COLOMA, acaben de guanyar un premi pel vídeo que us mostraré dijous, dedicar a la cançó EL LAMENT DE PERCEVAL, un tema de Le Petit Ramon.
I més d'amics de la Reina, NURIA VILA i LENIN BREA, gent que m'estimo i enyoro molt. Us proposo els deu primer minuts del documental FUEGOS BAJO EL AGUA, sobre el barri 23 de enero de Caracas, una reflexió ben pertinent i lúcida sobre la història d'un dels baluards de la lluita revolucionària a Venezuela. Fa poc el van passar per la televisión veneçolana.
L’altra dia un bon amic de la Reina –és que en tenim molts- en Carlos Giménez, va passar-me el llibre que Andrés Expósito, Jordi Puigdomènech i ell han tret sobre AKIRA KUROSAWA. Es titula "Akira Kurosawa. La mirada del samurai" i l'ha tret Edicions JC. Encara no me l'he llegit, però tè molt bona pinta. Per promocionar-lo una mica i per retre homenatge al mestre del es compleixen cent anys del seu naixement, us poso els primers minuts de KARUSHI TORIDE NO SAN AKUNINEGOVIA, “La fortalesa amagada”, un dels seus films més potents, en el que, com tothom sap, es va basar Georges Lucas per a la seva “Star Wars”.
I per últim un pel·lícula que, francament, no sé com es possible que després de nou anys encara no haguem passat mai. I mira que en Gerard ho reclamava amb tota la raó: HOLOCAUSTO CANIBAL, de RUGGERO DEODATO (1979). Ja sé que pensareu que ho faig en pla de conya i tal, però no és així. Crec, de debò, que és una pel·lícula important, no sols pel merder que es fa organitzat, amb les sospites que era un snuff, sinó perquè va ser –de banda d’algun precedent més o menys aïllat- el gran precedent d’una forma de narrar que s’hauria de popularitzar de la mà de pelis com ara “The Blair Witch”, “REC”, "Alien Abduccion", "Cloverfield"... O sigui que si volem en fotre i tal, d’acord, però no deixem de guardar-li el respecte que mereix.
I els extres.
Una abraçada i fins dijous.

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch