dilluns, 13 d’abril de 2015

De la ciutat dels emplaçaments a la dels desplaçaments

La foto és de Matt Weber
Resposta a Eva Polio

DE LA CIUTAT DEL EMPLAÇAMENTS A LA DELS DESPLAÇAMENTS
Manuel Delgado

Et responc a propòsit de la diferència entre l’experiència social de la casa i del carrer. Mira, es tracta d’entendre la ciutat sota dues perspectives distintes: una la contempla com lloc d'implantació de grups socials –entre ells la pròpia família, però també el grup ètnic, la corporació professional, la confessió religiosa, l'associació civil, el club d'amics, la institució acadèmica, etc.; l’altra la reconeix com esfera de les pràctiques ambulatòries. Ho veus? Imagina-te-la: una ciutat dels emplaçaments i una altra dels desplaçaments.

En el primer cas, els segments socials agrupats de manera més o menys orgànica poden percebre's com unitats discretes, cadascuna de les quals requereix i posseeix una localització, una adreça, és a dir un marc estabilitzat i situat amb claredat, una radicació estable en el plànol de la ciutat. Aquest lloc edificat en que se situen els segments socials cristal·litzats de qualsevol espècie contrasta amb aquest altre àmbit dels discórrers en que també consisteix la ciutat i el protagonisme del qual correspon plenament al vianant i a les coalicions momentànies en les que es va veient involucrat –mai millor dit– “sobre la marxa”. Si el grup social té una direcció, un lloc, el transeünt té una direcció, és a dir un rumb, o, millor dit, un feix de diagrames que no fan altra cosa que traspassar d'un costat a un altre no importa quina trama urbana. 

El que distingeix a la ciutat de les emplaçaments de la dels desplaçaments1 –la primera sotmesa a una lògica de territoris, la segona a una de superfícies– és el tipus de sociabilitat que preval en cadascuna d'elles. Els col·lectius interiors estan formats per coneguts, de vegades per coneguts profunds; els exteriors, en canvi, els constituïxen desconeguts totals o relatius. Això implica el desplegament de codis de relació del tot distints en un escenari i l'altre. Es dóna per descomptat que qualsevol forma d'entitat col·lectiva establerta en un lloc en la ciutat que existeix en tant que tal –una seu social, un número de finca en un carrer– pot exigir-li als seus components un grau variable de fermesa, és a dir un compromís de conducta lleial en relació amb els postulats en els que l'associació reunida o reunible sota sostre es funda. Els membres del grup social aveinat tenen entre si un deute mutu de franquesa a la qual els vianants a les que mantenen entre si relacions deslocalitzades i efímeres no estan ni remotament obligats.

En això consisteix la singularitat del vincle social que caracteritza la vida en exteriors urbans: que està fet d'una barreja d'estranyament i aversió entre masses corpòries que es passen el temps exposades a la mirada aliena i que es protegeixen com poden unes de les altres mitjançant diverses capes d'anonimat. Una societat sense seient, feta de cossos que s'esquiven i mirades que es defugen, en paisatges que són sempre passatges. Aquest tipus de relació basada en el distanciament i la reserva pot conèixer, tot i això, desenvolupaments imprevists, desencadenar trobades inopinades, experimentar sorpreses i turbulències, en un espai obert i disponible per a que actuï sobre ell la tasca incansable de l'atzar. Plantejant-lo en altres termes. D'un costat, formes de vida social dotades de seu, els actors principals de la qual són col·lectius humans percebuts com unitats exemptes i dotades d'algun tipus de congruència, que podien remetre la seva existència com amalgames estables a un punt més o menys fix en el mapa de la ciutat. És a dir, entitats cristal·litzades constituïdes per coneguts entre si, socis –sentimentals, esportius, religiosos, estètics, polítics, corporatius, veïnals, etc.–, la conducta recíproca dels quals està regulada per codis en major o menor mesura fixes. De l’altre, formes de vida social no assentades que tenen lloc en els afores, incloent aquells interiors construïts que funcionen com corredors o estades i que convoquen per a funcionar la lògica del carrer o de la plaça: passadissos del metre, vestíbuls o sales d'espera, llocs semipúblics dedicats a l'oci i a la trobada, centres comercials... En aquests contextos superficials –en el sentit que es donen en la superfície i que per ells només cap lliscar–, la seguretat que empara certes relacions humanes suposadament més profundes s'afebleix i els codis més sòlids perden eficàcia organitzadora i descobreixen la seva vulnerabilitat o la seva reversibilitat.

Als individus i a les agrupacions humanes que un pot contemplar desplegant la seva activitat formiguejant en els espais exteriors i accessibles de qualsevol ciutat solem anomenar-los “gent”. En tant que unitat societària, la gent –del passavolant o la parella solitaris als tumults de masses– no té gens a veure amb aquestes comunitats territorialitzades identificades o identificables de les quals els models serien la família, la nació o la tribu. Enfront de qualsevol modalitat de corporació humana atrinxerable, els individus que conformen aquesta unitat social nomàdica i inestable –la gent–, i que són transeünts o coalicions de transeünts, s'escapoleixen de qualsevol catalogació clara i semblen viure una experiència massiva de la desafiliació. Enfront la simplicitat existencial que ha de caracteritzar l'experiència en l'endins sota sostre, a l’afora, a la intempèrie, els grups veuen dissolta la seva congruència i els individus han de sotmetre's a altíssims nivells d'indeterminació. En efecte, en l'exterior es pot contemplar com es fan i desfan constantment associacions humanes espontànies, en tant és un extraordinari dispositiu de sobreentesos i acords tàcits el que la fa possible. 

El que singularitza aquestes configuracions socials estranyades –en el sentit de protagonitzades per estranys entre si i que apareixen en tot moment obertes a la sorpresa– és la seva fluïdesa, així com les interrupcions i irrupcions que no deixen mai d'afectar-les. En aquest àmbit de la distorsió i del dislocament, la cultura –entesa com forma que adopten les relacions socials– la conformen convencions estandarditzes –“bones maneres”– que no triguen en demostrar-se eixos per a la convivència entre desconeguts, o, el que és igual, per a aquesta forma de vida estructurada paradoxalment per la mobilitat a la que diem senzillament urbana.




Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch