divendres, 14 de maig de 2010

Cultura visual - Classe del 3-5-04

La “peli de la setmana” va ser DAS CABINET DES DR. CALIGARI, de ROBERT WIENE (1920), segurament el títol més representatiu del cinema expressionista alemany. Sobre la pel.lícula, o millor des de la pel.lícula, hi ha un superclàssic de la història de les idees, que és De Caligari a Hitler. Historia psicológica del cine alemán, de Sigfried Kracauer (Paidós). I un llibre en català: El Gabinet del doctor Caligari, de Francesc Raga (Tandem), que és una adaptació teatral de la pel.lícula. Hi ha un llibre que, com el de Kracauer, també us serviria per al “Nosferatu” de Murnau, que és La pantalla demoniaca, de Lotte E. Eisler (Cátedra). Pel context, la bibliografia sobre l’expressionisme i la cultura alemanya de l’època us seran molt útils. Per exemple, el llibre de Lionel Richard, Del expresionismo al nazismo (Gustavo Gili).
Pel que fa al que vam passar dilluns passat, us en faig la llista. Espero no oblidar-me’n de cap.
Crec que el primer que vaig passar-vos va ser HALLELUJAH, de KING VIDOR (1929), una insòlita pel.lícula de la primera etapa del sonor, feta exclusivament amb actors negres. I posats a veure com es representava al cinema la música negre, una esplèndida escena de HELLZAPOPPIN, títol intraduïble d’una estrafolària cosa signada per H.C. POTTER al 1941, que és una concatenació de números musicals delirants i situacions absurdes sense cap vincle entre si, que aquí va ser estrenada significativament amb el títol de “Loquilandia”. D’aquesta mena d’híbrid indefinible, he triat el moment en que apareixen res més i res menys que Slim & Slam, és a dir Slim Gaillard i Slam Steward, un dels duos de jazz més importants dels anys 30 i 40, que interpreten una peça il•lustrada amb una actuació del Harlem Congeroo Dancers.
Ma.6T.va.Cracker.[emule-island.com]
8 femmes
Vaig presentar-vos un dels grans compositors del segle XX: KURT WEILL, autor durant molts anys de les obres de Bertolt Brecht a Alemanya i a qui va acompanyar al seu exili a Hollywood. D’aquesta època són algunes de les millors cançons de Weill, entre d’altres “Speak low”. Per mi, junt amb “September”, la millor d’aquesta època. Permeteu-me que recordi el moment final de “September Songs”, aquell muntatge de la televisió canadenca en homenatge a Weil, quan dos ballarins feien una coreografia amb una versió d’aquesta meravella de cançó que és “Speak Low”, amb la veu del mateix músic i un acompanyament personalíssim del gran contrabaixista Charlie Haden. La cançó la va composar Weill per l’obra de Brodway ONE TOUCH ON VENUS , que després va portar al cinema WILLIAM A. SEITER l’any 1948, en una pel•lícula en la que es nota la mà del seu codirector no acreditat, Gregory La Cava, un dels grans de l’alta comèdia nord-americana. La cançó la canta Eilleen Wilson, però qui mou els llavis i dóna la cara –i quina cara– és AVA GARDNER.
The.Glenn.Miller.Story.Vostf.Dolby.Surround.By.Tupeutla
Una part de la classe la vaig dedicar a oferir-vos la meva idea sobre el que és l’art contemporani. Suposo que va quedar clar que no en simpatitzava. Per a demostrar-vos que no estava sol, vaig passar-vos la seqüència de THE COLLECTOR, de William Wyler (1965) a la que fa referència Claude Lévi-Strauss a Antropología estructural dos (Siglo XXI) per expressar un punt de vista bastant similar al meu.
Una delícia: 8 FEMMES, de FRANÇOIS OZON. Està en la línia de les derivacions dels guions de Dennis Potter i el seu detectiu cantant, com, per exemple “On connait la chanson” o, més a prop, “Al otro lado de la cama”. Sols que aquí trobem vuit dones soles a una casa, de diferent classe social i diferents interessos i temperaments. Però, quines vuit dones!: Danielle Darrieux, Catherine Deneuve, Isabelle Huppert, Emmanuelle Béart, Virginie Ledoyen, Ludivine Sagnier, Firmine Richard i Fanny Ardant. Casi na. I, per acabar-ho d’adobar, les trobem cantant grans temes classics o superfamosos de la cançó francesa. Vaig buscar sense exit “Mon amour, mon ami”, en la versió que fa Virgine Ledoyen. Era una cançó que va ser molt popular de Marie Laforet. Com no la trobava, us vaig posar la cançó amb que acaba la peli: “Il n’y a pas d’amour hereux”, cantada per Danielle Darrieux, la gran musa de Max Ophüls. És un poema de Louis Aragon al que li va posar una melodia enorme Georges Brassens.
Igual heu vist “La haine”, la pel.lícula que sempre s’esmenta per il•lustrar tot el que va ser aquell esclat de ràbia social que van conèixer els barris perifèrics de Parìs i d’altres ciutats franceses la tardor de 2005. Vaig passar-vos una peli encara millor per entendre de què va –encara ara- la història allà: MA 6-T VA CRACK’ER, de JEAN FRANÇOIS RICHET (1997), un director que, per cert, ha assolit un notable èxit amb la seva versió del clàssic “Asalto a la comisaria del distrito 13”, de John Carpenter, que ara és “Assault on Precinct 13”. La banda sonora d’aquesta pel.lícula de la que vaig posar-vos el final és molt coneguda i la podeu trobar editada i accessible.
Us vaig posar dues seqüències finals més: les de GATTACA, d’ANDREW NICOL (1997), amb l’esplèndida música de PHILIP GLASS; la de UNFORGIVEN, el genial western de CLINT EASTWOOD (1992), també amb la magnífica banda sonora de LENNIE NIEHAUS.
De tots els biopics, al meu entendre, el millor és THE GLENN MILLER STORY, d’ ANTHONY MANN (1953), una pel•lícula excel•lent, i no sols per la seva música, que, com vau veure, és extraordinària. Si una bona pel•lícula, com deia Orson Welles, és una bona història ben explicada, està clar que aquesta en seria una mostra. Tot el final és una apoteosi de l’el•lipsi com a tècnica narrativa en cinema. D’aquest film vaig escollir un parell d’escenes del final que em semblen magistrals.

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch