dissabte, 1 de maig de 2010

Antropologia religiosa - Classe del 21-4-10 - De sectes i denominacions

A la classe de l’altre dia vaig abordar massa de passada una qüestió interessant: la de la distinció que Weber fa entre secta i esglèsia, un tema molt relacionat amb l’afer al que estem tornant una vegada i una altra a classe i que és el del paper que aquest autor assigna a la recerca del sentit com un dels motors bàsics de l’acció social. Us recordo que per secta cal entendre, segons la tipologia weberiana, una associació religiosa en la que l'acceptació i l'ingrés són voluntaris, i no, com passa amb les esglésies, per naixement. Res a veure, en efecte, amb la visió truculenta que els mitjans de comunicació atribueixen a certes denominacions religioses considerades herètiques i sovint víctimes d’autèntiques persecucions.
En un marc caracteritzat, com intento explicar, per la competència entre cosmovisions i el lliure trànsit de significats i vincles identitaris, no estaria legitimat científicament un criteri que segregués les sectes d'altres adscripcions a partir de característiques que no li són en absolut exclusives. Una observació prou acurada posaria de manifest d'immediat com la majoria de trets diferencials que li solen ser atribuïts a les noves religiositats són comuns tant al conjunt de les esglésies homologades com per un bon nombre d'instàncies laiques de vinculació electiva que no preveuen un espai pel misteri en llurs interpretacions de l'univers i la història.
Dit d'una altra manera, hi ha un repertori comú d'eficàcies socials, psicològiques i intel·lectuals susceptibles d'explicar la globalitat de formes tant racionalistes com religioses d'integració activista: proveir d'allò que la sociologia del coneixement anomena una "estructura de plausibilitat", capaç d'ordenar jeràrquicament els significats i oferir models cognitius poderosos; dotar d'una comunitat de referència que realitzi la utopia d'un retorn a la fraternitat humana inicial; servir d'àmbit on purificar-se o protegir-se de les contamina­cions d'un món percebut com en procés de putrefacció; fonamentar doctrinalment la convicció segons la qual la societat humana pot ser redimida o alliberada de la seva postració actual per mitjà d'intervencions que modifiquin la consciència col.lectiva o personal, la qual cosa justifica un permanent estat d'agitació propagandística i de reclutament, en nom de la salvació civil o transmundana; permetre marcs on instal·lar individus o grups mal o precàriament classificats, amb dificultats a l'hora de trobar el seu lloc en la societat, contribuint així a que ningú escapi de la necessitat que experimenta la societat contemporània de mantenir tots els seus elements permanentment enquadrats i mobilitzats; facilitar la constitució d'identitats individuals sòlides, substituint o complementant formes primàries de socialització ‑la família, l'escola, etc.‑ que s'han mostrat insuficients per a minvar els sentiments d'aïllament o d'atomització que suscita la complexitat inestable de les societats modernes; brindar un codi moral clar, susceptible d'orientar les conductes i de regular de manera positiva l'ordit de les interaccions humanes; etc.
En el nivell de la mena de sotmetiments jeràrquics que accepten els seus adeptes, tampoc pot dir-se que les noves modalitats d'associacions piadoses es diferenciïn massa de totes les seves alternatives institucionalitzades. L'abandonament al servei d'un projecte de futur considerat just i urgent, la renúncia a parcel·les d'autonomia personal, la comunió litúrgica amb el grup i l'acceptació de lideratges de caire carismàtic són elements presents a quasi totes les formes de militància religiosa o secular conegudes. Tampoc la seva condició de societats tancades ni l'hermetisme en el que tant sovint és basa la seva tenebrització periodística són trets específics que facin distingibles les noves modalitats d'associació espiritual. Ni les estratègies de merchandising ni, per descomptat, les vies il·legals de finançament són tampoc patrimoni d'algunes de les noves minories religioses. Hauria de ser igualment obvi que atribuir-hi a aquests grups una capacitat de produir escàndols, excessos i delictes major que la de les altres organitzacions de base doctrinal amb les que han de competir seria una simplificació inacceptable per qualsevol mentalitat acceptable­ment crítica.
El que fa singulars i relativament nous certs moviments religiosos contemporanis presents a les societats industrialitza­des occidentals no és tant que la majoria hagin concorregut al mercat ideològic en les darreres dècades, sinó, i més especialment, que s'han anat conformant sota el signe de la síntesi de línies dogmàtiques i cultuals incomunicades fins fa no gaire. Parlar aleshores dels nous corrents espirituals és fer-ho per al·ludir a configuracions en les que es fonen, interseccionen o juxtaposen elements dispersos ‑tradicionals, exòtics o impostats‑ que, a partir de cert moment, passaven a articular-se per a produir noves formes de fideïsme. Això distingeix l'àmbit d'aquests nous corrents del de l'esfera de les anomenades "sectes destructives", en el que solen agrupar-se, al costat d'aquests nous sincretismes dels que parlem, tota mena de manifestacions coherents amb la llarga història cismàtica i d'activitat fraccionària que han conegut les grans estructures religioses instituïdes arreu del món. Així doncs no hi ha res d'atípic en els Testimonis de Jehovà, els mormons, els adventistes del Setè Dia, l'Opus Dei, l'Església Palmariana, el Soka Gakkai, ni en moltes altres societats consagrades a l'apostolat dur o/i dotades d'una disciplina interna rigorosa que s'inclouen arbitràriament en la conspiració sectària que alguns s'imaginen amenaçant la humanitat.
La producció de les auténticament noves sectes ha de contemplar-se com el resultat de concertar-se distints sistemes de món, racionalistes uns, altres hereus de la pròpia tradició mistèrico-salvacionista i ascètica occidental i, per últim, uns tercers d'origen hindobudista i adaptats a les necessitats de les societats capitalistes avançades. Aquestes combinatòries poden donar com a producte distintes figures, en funció de com s'amalgamen els components de la mescla, que han demostrat llur eficiència en camps que poden anar des de la teràpia psicològica i l'entrenament físic i mental dels individus fins el de l'articulació de grups de pressió poderossíssims en la política o les finances.
El moviment primer i elemental d'aquest procés que organitza històricament els nous moviments religiosos a Occident consisteix en la incorporació de la mística oriental a un suport de base constituint per la barreja d'esoterisme emanentista i universalisme il·lustrat de la que la maçoneria ja havia estat un dels resultats històrics. Es tracta, així doncs, del promíscuament, a partir de la segona meitat del segle XIX, de sabers arcànics ‑provinents suposadament de civilitzacions ocultes o desaparegudes‑, cabalisme, alquímia, neopitagorisme, misticisme renaixentista, astrologia, gnosticisme, humanisme enciclopèdic, ritualisme iniciàtic i secretisme conspiratori, i de tot això plegat amb disciplines filosòfiques i corporals divulgades a partir de l'expandiment colonial europeu per Àsia. Un eclecticisme aquest que ‑cal recordar-ho‑ va fascinar bona part del pensament més inquiet de les primeres dècades del nostre segle, tant reaccionari ‑Guenon, Evola, Jüng, Gurdieff, Haushofer‑ com avantguardista ‑Caillois, Bataille, Leiris...
El moment fundador d'aquestes síntesis contemporànies podria estar el de la creació, al 1875, de la Societat Teosòfica per Ielena Blavatski i el coronel Olcott. D'aquesta línia central basada en l'encontre entre el misterisme indotibetà i el patrimoni hermetista acumulat al llarg de la història de les societats occidentals, constitueixen desembocadures actuals organitzacions com La Comunitat, la Gran Fraternitat Universal, Nova Acròpolis, l'Associació Gnòstica d'Estudi d'Antropologia i Ciències, el Rosacreu-Amorc, entre altres, que no han fet més que aguditzar una creixent tendència a la caricaturització del model inicial. Una altra branca originada en la teosofia va ser la que, de la mà d'Aldous Huxley, va conectat amb l'ús místic de substàncies narcòtiques o al·lucinògenes adoptat dels indis americans, un compendi reclamat com a propi per una part important de les tendències contraculturals que s'estenen a Occident a la dècada dels 60.
Un altre entrecreuament original és el promogut entre, d'un costat, la vulgarització del cientifisme i la convicció ultrapragmàtica que el pensament pot ser eficaç fins i tot sobre la pròpia matèria, amb, de l'altre, tot el substrat consuetudinari de creences animistes en fantasmes o en potències misterioses actives i no controlades. El resultat serien les associacions parapsicològi­ques o consagrades a les ciències ocultes. Si hi afegim idees típicament adventistes sobre el retorn d'éssers celestials per a la redenció del gènere humà ‑en les que la idea de sobrenaturali­tat ha estat substituïda per la de sobretecnologia‑, tindrem les organitzacions ufològiques ‑moltes funcionant com sectes religioses, a la manera de Missió Rama‑ dedicades a esperar o invocar aparicions, possessions o abduccions per part de visitants d'altres móns. També aquesta variant sincrètica apareix traspassada per la fascinació envers les tècniques mentals apreses dels orientals, com ho demostra que una de les revistes de temàtica ocultista i ufològica més difoses a Espanya hagi de dir-se, gens casualment, Karma.
Aquesta sacralització del saber tècnico-científic també apareix creuada amb distintes variants d'acció terapèutica d'inspiració asiàtica. En algunes d'elles es mixturen una posta en escena i un argot amb presumpcions mèdiques, certes tècniques d`autocontrol hinduïstes o budistes ‑el mateix ioga, per exemple‑, l'herència del miracolosisme pentescostal, la psicoanàlisi jungniana i la taumatúrgia dels sanadors tradicionals de les mateixes societats europees. La conseqüència la constituirien exemples com Dienètica o l'Església de la Cienciologia, successors de moviments com Nou Pensament o la Ciència Cristiana de finals del segle passat. Simètricament respecte d'aquesta orientalitza­ció de certes medecines paral·leles s'ha produït una medicamentalització de determinades doctrines orientals, hereves de la divulgació de l'hinduisme que, un cop més a les darreries del XIX, feren Vivekananda i l'Ordre i Missió Ramakrishna i, en menor grau, la més secretista Ordre de l'Estrella d'Orient, de Krishnamurti. D'aquest tronc ha derivat la vocació quasi exclusivament psicoterapeútica de la Meditació Trascendental de Mararishi Mahesh o paròdies seves com El Patriarca. Aquest escorament pot funcionar, en casos com el de Sri Aurobindo, com el resultat d'emulsionar-li l'evolucionisme místic cristià, a la manera d'un Teilhard de Chardin. En altres casos, ha estat una concepció pseudoriental de la vida monacal i del missionatge el que s'adoptat preferentment, com seria el cas d'Ananda Marga, Bhagwan Rajneesh, la Missió de la Llum Divina de Maharaj Ji o Hare-Krisna.
En els límits mateixos d'aquell camp que entenem com relatiu al sagrat ens trobem amb els espectacles i personalitats en les que es basa el show-bussines actual, que processen molts ingredients d'extracció religiosa, del trànsit místic a les devocions massives a personatges sants, passant per unes formes d'eloqüència proselitista i de divulgació doctrinal ja abundantment registrades en les fases d'expansió de tots els corrents ideològics universalistes, siguin seglars o religiosos. No es tracta tant, en aquest cas, de constatar l'ús per part dels moderns telepredicadors de tecnologies dramatúrgiques i retòriques pròpies del món de l'espectacle o dels mass-media, sinó just el contrari: són els comunicadors radiofònics i televisius els qui han operat la síntesi de la vehemència dels pastors cristians, les virtuts dels mèdiums espiritistes o dels xamans i la veneració deguda a la paraula dels santons musulmans o hindús. Pel que fa a l'ús de tècniques de màrqueting per finalitats sagrades tampoc es pot estar del tot segur que la relació còpia-model sigui la que sol establir-se. Que organitzacions de venda piramidal com Amway hagin adoptat l'estatisme de les advocacions col·lectaves a l'Esperit Sant i una organització pràcticament sectària demostra fins on pot arribar la sensibilitat mística del capitalisme. La mateixa, per cert, que explica que una de les vies de penetració del budisme i la meditació transcendental a Occident hagi estat la preparació física i psicològica dels homes d'empresa nord-americans. Al mateix temps, la vocació litúrgica de les concentracions musicals pop també sembla extreta, pel que fa al tracte que rep el solista o el líder del grup, de l'exposició pública al fervor de les munions dels gurus hindús ‑el darshan‑ o del clima d'arravatament col.lectiu que domina les reunions pentecostalistes. El compromís religiós de nombrosos artistes musicals i l'escenografia emprada en les compareixences públiques de Joan Pau II són bones mostres d'aquest fluid d'intercanvis que vincula la música pop i els nous estils sintètics de religiositat.
Existeixen nous moviments religiosos que doctrinalment s'han mantingut fidels al cristianisme, però fent-hi seus uns paradigmes de convivència comunitària entorn la figura carismàtica d'un líder místic que semblen inspirats en la mena d'ordres de devots del mestre espiritual traspassades d'Orient i divulgades pels moviments alternatius de fa algunes dècades. Agrupacions apostòliques com la Família de l'Amor, Vida Universal o l'Associació per l'Unificació del Cristianisme Mundial ‑els seguidors de Moon‑, podrien constituir exemples d'aquesta variant. En altres casos, el creuament ha pres com a referència no tant els derivats del vedisme com certes formes obertes de l'Islam, com és el cas de la Fe Baha'i, una secta d'origen shii que va difondre's a Occident invocant, un cop més, el gran projecte teosòfic d'una doctrina integradora de la diversitat d'escoles metafísiques.
Aquest breu recorregut, per força insuficient, pel paisatge que configuren els nous moviments religiosos ens adverteix com la seva singularitat correspon a un eclecticisme, en el que la recurrent tendència de les esglésies cristianes a segmentar-se s'ha vist repertorialment enriquida per la mitificació vulgar del saber científic i la digestió pels occidentals d'elements de pensament i fórmules de culte adoptats dels bramans o del lamaisme. Aquests moviments han suposat una oferta novedosa en el mercat ‑ja hipermercat‑ de sentits de la vida que ha acabat esdevenint la societat urbana contemporània, per molt que s'hagin d'enfrontar en la seva expansió amb la desconfiança, quan no amb l'hostilitat activa, dels grans productors i distribuïdors de significat que fins fa ben poc havien controlat, quasi en termes de monopoli, el comerç mundial de béns espirituals.
Si us interessés el tema tindrieu algunes coses interessants a l’abast. Moltes tenen a veure amb l’excel.lent feina que al llarg d’anys a dur a terme Joan Prat a la Universitat Rovira i Virgili, encapçalant el seu grup d’estudi sobre moviments religiosos. Permeteu-me evocar els dos volums que l'Arxiu d'Etnografia de Catalunya ha tret com els seus números 8 i 9 (març 1994), sota el títol genèric d'Antropologia de la religió: heterodoxes, heretges, sectaris. Una concreció d’aquesta feina de l’amic i mestre Joan Prat la teniu a El estigma del extraño. Un ensayo antropológico sobre sectas religiosas (Ariel, 1997).
Des d’una altra perspectiva, de la que em considero deutor, l’enyorat Alberto Cardín va tractar també aquest tema. Ho va fer al ja del tot exhaurit Movimientos religiosos contemporáneos (Salvat, 1982), o als dos capítols que dedicà al tema a Lo próximo y lo ajeno (Icaria, 1990): "Fundamentalismo, milenarismo y sectarismo" i "El sentimiento religioso actual": Vaig tenir el privilegi de compilar tots aquests treballs de Cardín en un volum titulat Contra el catolicismo (Muchnik, 1996), que inclou dos articles periodístics seus sobre l’assumpte: “La imaginació sectaria" (El País, 22.7.1990) i "El sexo de la sectas" (El Mundo, 14.8.1990).
I parlant del tema del “mercat de sentits de la vida”, és del tot indispensable que us feu amb dos llibres bàsics: El supermercado espiritual, de Robert Greenfield (Anagrama, 1979) i El nacimiento de una contracultura, de Theodor Roszak (Kairós, 1981). Salutacions.

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch