dimarts, 2 de març de 2010

Escopofília - Sessió del 4-3-10

Tornem a SOY CUBA, aquesta mena de prodigi o monstre, a mig camí entre l'art i l'enginyeria, que va dirigir al 1964, MIJAÍL KALATOZOV. Ja us he anat explicant la història i els més fidels a la nostra cita mensual ja hauran vist la primera i la segona part. Aquest dijous he pensat que seria cosa de mirar-nos la tercera, que és la que conté la seqüència més memorable i més impossible també: el absolutament inversemblant moviment de càmera que enregistra l'enterrament de l'estudiant mort. Increïble.
Per mi i per molts, l'enigma és establir com és possible que una pel•lícula del tot menyspreada, que estava oblidada al fons d'un calaix, passi a ser no una peli de culte, sinó un referent insubstituïble no del que va ser del cinema gràcies a ella, sinó del que hagués estat cas d'haver estat descoberta abans. Això és just el que diu Martin Scorsese a un documental del que us passaré el moment en que diu que si hagués vist aquesta pel•lícula al principi de la seva carrera, el seu cinema hagués estat completament diferent. El documental es diu O MAMUTE SIBERIANO, de VICENTE FERRER (2005). Algú me'l va passar una nit a la Reina, però no me'n recordo de qui. Ja sabeu, com és fosc i tal. M'agradaria saber-ho per agrair-li.
El espagueti-western és un d'aquells gèneres que ens enamoren per la seva primitivitat. Però de banda d'aquest mèrit, en pot tenir d'altres més inesperats. Per exemple, LA CÓLERA DEL VIENTO, de MARIO CAMÚS, del 1971 -després aquest home farà pel•lícules ben importants- és en aparença un típic espagueti-western, amb el TERENCE HILL de protagonista, un dels habituals del gènere, sobre tot en companyia de Bud Spencer. Doncs bé, la peli sembla normal, però si t'hi fixes no ho és. D'entrada, el camperols mexicans no tenen gens ni mica pinta de mexicans. És més, semblen descaradament andalusos. És més, són andalusos. I el discurs de la pel•lícula sembla tret d'un pur manifest de la imaginària Mano Negra. Vet aquí in espaguetti-western roig i negre. Com ho sentiu.
Hi ha pel•lícules que haurien de ser vistes avui a tots els col•legis per explicar als nens i nens fins quin punt ens enreden quan pinten el “problema de la immigració” com una cosa d'ara. La fonamental hauria de ser, com és natural, LA PIEL QUEMADA, de JOSEP MARIA FORN (1967), la gran peli sobre els xarnegos que arribaren al país als anys 40, 50 i 60 i que tingueren fills i filles, que som nosaltres. Us passo algun moment especialment il•lustratiu. En el seu honor i en etern agraïment.
L’Alberto sempre em retreu que no passem mai pel•lícules africanes. Té raó. De fet no n’he vist gaires. Però sempre estem a temps de corregir les coses. Així doncs, aquest dijous dues pelis africanes. LA VIE SUR TERRE, del maurità d’ABDERRAHMANE SISSAKO (1998), bellíssima, sobre el seu retorn al poble de la seva infància a Mali. I un exponent del cinema anticolonialista militant fet en clau africana als anys 60: LA NOIRE DE..., dirigida per el senegalès OUSMANE SEMBÈNE (1966). Les he vistes i totes dues mereixen la pena. De debò.
Abans de “The Meaning of Life”, dels MONTY PHYTON (1983), potser recordeu que hi ha una mena de curtmetratge independent que es diu THE CRIMSON PERMANENT ASSURANCE. El mirem?
N’hem vist alguna cosa seva al llarg dels anys, però és cosa de retre-li un cert homenatge al gran GENE KRUPA, el més conegut potser dels percussionistes de jazz de tots els temps. Gràcies a un cicle que estaven fent a la Filmo vaig descobrir un biopic sobre ell: THE GENE KRUPA HISTORY, dirigida al 1959 per DON WEIS i protagonitzada per un actor certament interessant: SAL MINEO. A part, podríem mirar la seqüència de BALL OF FIRE, de HOWARDS HAWKS (1941) on surt tocant la bateria. I alguna cosa més que he trobat.
En la línia d’aprofitar les nostre trobades per presentar coses més properes, us convidem a veure un treball de PAU FAUS que es diu LA CIUTAT JUBILADA, un petit documental sobre els horts urbans que porten iaios a les rodalies de Barcelona. Molt maco. Vaig veure el treball d’aquest noi a una cosa que feien al CCCB i està força bé.
I per acabar, si més no oficialment –extres a part- alguns moment de SILENT RUNNING, que aquí es va titular “Naves silenciosas”, una faula ecologista del 1971 que va d’un moment en el que a la terra ja no queda cap forma de vida que no sigui l’humana i les poques espècies que queden estan a unes naus a l’espai, que al final decideixen destruir perquè no són rentables. Molt maca, amb una música preciosa de Joan Baez. Us agradarà. Va ser una de les dues pel•lícules que va dirigir DOUGLAS TRUMBULL, conegut pels seus treballs de disseny a “2001”, “Star Trek”, “Blade Runner”, “Close Encounters....”.
Bé, que ens veiem aleshores el dijous. I a veure si no fumeu tant, que no és bo.

Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch