dimarts, 1 de maig de 2012

Defensa i agraïment d'una "secta destructiva". El judici con La Família l'any 1993 i un tema del video que em varen regalar


Fa un grapat d’anys vaig veure’m complicat en una curiosa història. Era l'any 1993 i s'estava fent a Barcelona un judici contra la presumpta “secta destructiva” Família de l’Amor, que de fet eren una mena de residu del hippisme cristià que havien encarnat el Nens de Déu a finals dels 60. De fet que crec que eren el mateix cult que havia fundat Moisés David o el Pare Mo i que era eran la Familia Internacional. El cas és que els demanaven no sé quants anys de presó, sobre tot per corrupció de menors. Hi havia acusacions certament estranyes, com per exemple, que ensenyaven als nens a masturbar-se. “Doncs si que deuen ser beneits aquests nens”, recordo que vaig pensar. Aleshores un mitjà de comunicació em va preguntar què en pensava del cas i de les “sectes” en tant que “expert”. Aleshores donava l’assignatura de Nous Moviments Religiosos i vaig cometre l’error de contestar al periodista. Decididament hi ha dos tipus de periodistes, tret d’alguna excepció: els que no entenen res i els que ho entenen tot exactament al revés.
Vaig tenir l'ocurrència de dir-li el que pensava –un altre error–: que tot això de les sectes destructives era un invent periodístic i que reproduïa tots els tòpics de la vella heriosologia, entre altres el de la usurpació d’infants per menjar-se’ls o, com en aquest cas, per pervertir-los. Es va liar una bona i em van dir de tot, entre altres coses de formar part jo mateix d’una “secta” d’aquestes que aleshores perseguien  una mena de nous caçavampirs. Redordo particularment un article d’Arturo San Agustín a El Periódico (28.4.93) que es titulava “El antropólogo y mi sobrino”, en el que titllava de “perillós” el meu punt de vista.
La cosa va a acabar com no podia ser d’una altra manera: amb l’absolució de totes els procesats.
No vaig saber res més del tema, però, no sé des d'on, la gent de la Família va anar enviant-me felicitacions cada Nadal i en una oportunitat un paquetet amb un parell de VHS amb una mena de vídeoclips infantils, dels qual en reprodueixo un aquí. Es diu "Seamos felices". Un dia vaig rebre a casa un disquette que contenia la traducció d’un article que havia publicat feia no gaire a un número monogràfic sobre minories religioses que Joan Prat va coordinar per a la revista Arxiu d’Etnografia de Catalunya. La traducció era un home que es deia José Antonio León, que realment no sé qui és. Està clar que traduir-me l’article per inciativa pròpia va ser una forma d’agrair-me que hagués sortit en la seva defensa. 
En fi, que em feia gràcia explicar aquesta història i agrair-los a la gent aquesta la traducció, que m'ha anat molt bé. 
Per cert, i parlant del tema, quina pena que publicacions tan compromeses en la lluita contra la injustícia i l'exclusió socials com la Directa utilitzin de tant en tant el terme "secta destructiva" i donin per bona tota la fantasia mediàtica sobre els "rentats de cervells", dels que no es recorda com cal el seu origen en la histèria anticomunista dels anys 50.







Canals de vídeo

http://www.youtube.com/channel/UCwKJH7B5MeKWWG_6x_mBn_g?feature=watch